El bloc de na Vela

Un llibre que cal llegir

2011-10-01T21:30:00.001+02:00

Ja fa força mesos, fins i tot avans d'haver tingut el gust de poder llegir el llibre que us vull recomanar, que em vaig comprometre a fer-ne una ressenya tan ben feta com fos possible i el destí ha volgut que, el temps que necessito per fer un escrit una mica dens amb cara i ulls, em fos donat avui: just quan, ahir, va fer quatre anys de l'a inesperada partida de Toni Roig, de qui parla aquesta obra escrita per Manel Martorell Rodríguez: "Toni Roig, un trobador del segle XXI (Biografia i procés vital-musical)"

En aquest llibre, editat en primer lloc per l'Ajuntament de Palma i posteriorment, per Lleonard Muntaner Editor, Manel Martorell fa un recorregut per la vida de Toni Roig utilitzant, com a referent, el seu procés creatiu.

La biografia, escrita en un llenguatge planer i entenedor i, per tant, fàcil i agradable de llegir, conté també les partitures i les lletres de les composicions de Roig, fet que la converteix en un treball molt útil per tal de conèixer a fons la seva obra musical. Hi trobarem també, un apartat dedicat a la seva faceta com a escultor.

Llegir aquest llibre és, en definitiva, una molt bona manera de conèixer qui era i què feia Toni Roig, un llibre on, qui el llegeixi, podrà conèixer més a fons, aquest personatge de la nostra cultura que no podem ni hem d'oblidar.

Dades bibliogràfiques:

"Toni Roig, un trobador del segle XXI (Biografia i procés vital-musical", Manel Martorell Rodríguez, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2011.

Retorn

2011-08-29T19:49:00.001+02:00

Sense haver-m'ho proposat i també sense voler-ho, m'he adonat que feia gairebé un any que no us donava res de nou per llegir: massa temps, ho sé, però no ha estat per manca de ganes de posar-m'hi...

No us amargaré explicant-vos la meva vida fil per randa, però sí que us diré que, si he tingut aquest bloc inactiu ha estat per un cúmul de fets que, tots encadenats, m'han fet impossible posar-me davant del teclat amb la calma, la comoditat i el temps que m'agraden i necessito per escriure entrades amb una mica de cara i ulls: només perquè us en feu una idea, us diré que, el canvi forçós d'ordinador amb tot el que això comporta (programes nous, configuració nova...), un problema força important a la pell que feia anys que no em visitava i que, per culpa d'una medicació em va tenir mig col"·locada durant l'hivern i part de la primavera, i la feina, que em pren més hores que avans tot i que, oficialment, en treballo menys, han estat els motius principals d'aquesta manca d'articles.

No us vull prometre res que no pugui complir: les hores que he de dedicar a la feina de vendre cupons, si vull un sou que em permeti viure, són les que són i no tinc tant de temps com avans per dedicar-me a escriure i, per tant, no sé quan tindré una altra tarda lliure per disfrutar teclejant, però, ara que, amb aquest trasto nou ens comencem a entendre, us ben asseguro que, els qui heu anat tafanejant pacientment durant aquest any per aquest bloc per si hi havia res de nou, tindreu notícies meves molt avans d'un any... Bé, si pot ser. avans d'un mes... O això espero...

Fins ben aviat!

En recordança de Toni Roig

2010-09-30T00:29:00.000+02:00

Avui fa tres anys de la sobtada mort de Toni Roig.

Des d'aquest bloc, volem mantenir encesa la flama del seu record, molt més encara veient com, les institucions d'aquest país, semblen interessades a fer que la seva lluita i tot el que va representar caigui en l'oblit.

Toni Roig: hi ha persones que sempre et recordarem.

No ens fareu callar

Magnífic Maig, freda tardor: un homenatge molt sentit

Les armes de la dreta i la pseudoesquerra

2010-09-15T10:47:00.000+02:00

De vegades, hi ha articles que poden fer que les idees, els pensaments, els fets viscuts per tu o per altri, et vinguin al cap i comencin a entreteixir-se i crear una xarxa que et pot fer arribar a determinades conclusions.

Aquest és el cas del darrer article que Maite Salord ha penjat al seu bloc, un article en el qual, a partir d'una anègdota familiar, l'autora fa una breu però molt ben feta reflexió sobre un fet tant greu com la negació de l'Holocaust, dit de passada, us en recomano una lectura.

La negació de la barbàrie comesa per Hitler és un fet greu, no ho negarem, però, a parer meu, és un més dels intents de desmemorització que acostuma a practicar la dreta per tal d'assumir el poder o mantenir-s'hi: la mentida i la desmemòria: vet aquí les seves armes.

Si ho deixés així, qualsevol em podria dir que parlo per parlar, que, al cap i a la fi, faig afirmacions molt dures sense arguments. És per això que posaré uns quants exemples innegables del que estic dient:

Començarem fent memòria d'una de les acusacions més greus que li podien caure a algú durant el franquisme: "adhesión a la revelión", és a dir: s'acusava a la persona d'haver comès el mateix delicte que cometeren els vencedors que, no ho oblidem, s'havien revel·lat contra un règim polític i un govern escollits democràticament i que, per tant, eren els legítims.

Un segon exemple de l'època ens porta a parlar dels milers de nens que varen ser separats dels seus pares i adoptats per famílies afectes al règim o bé enviats a orfenats en condicions lamentables, sota la tutela de l'Estat: mentre aquelles criatures patien sota aquesta crueltat, el govern franquista feia creure que aquells infants eren tractats amb la màxima cura i dedicació. El més greu del cas, però, és que, malgrat els testimonis d'aquells infants ara ja adults, hi ha qui encara té la barra de negar els fets. Per entendre-ho millor, us recomano el visionat del reportatge "Els nens perduts del franquisme" que podeu localitzar a la plana web de TV3.

Ens podríem extendre molt més en el règim franquista i les seves mentides i tergiversacions de la realitat, però considero que no cal: només diré que resulta curiós que la dreta española actual es negui a dignificar les víctimes del franquisme, que, amb l'excusa de no remoure el passat, vulgui impedir que moltes persones puguin saber on són enterrats els seus familiars: estic segura que, si els papers haguessin estat canviats, no tindrien cap problema en remoure'l tant com fos possible.

Però, com deia, avancem: qui recorda el desastre del Prestige i les mentides i tergiversacions de la realitat que ens oferí el govern d'Aznar avans d'haver d'admetre la catàstrofe? Qui les suposades armes de destrucció massiva que tenia Saddam Hussein... Són només dos exemples, potser els més importants i coneguts, però prou significatius de la manera de governar i de fer de la dreta.

De tota manera, aquí no es salva ningú: tenim al poder una pseudoesquerra (com molt bé els anomena sovint Miquel López Crespí), capaç de mentir i trair els seus propis principis amb l'únic afany de mantenir el seu poder, un poder que, no ens enganyem, tenen perquè algú els l'ha donat, aquelles mateixes persones que ara es senten totalment desmotivades perquè ningú les representa, ni a elles ni a les seves idees ni principis. Així podríem parlar de reformes laborals clarament dretanes, traïcions electorals dignes del més gran dels mentiders, (el cas de la construcció de l'hospital a Son Espases, Mallorca, en seria un exemple claríssim i averrant), ocultació d'informació o falsejament d'aquesta (les notícies i intervencions sobre la crisi i la famosa grip A són perfectes per il·lustrar aquest fet)...

No seré jo qui compari o qualifiqui de més o menys greus unes manipulacions o les altres: tota mentida em sembla reprovable, molt més si afecta la justícia, les persones i la seva vida, etc. El que crec que si és cert, en definitiva, és que vivim governats per un sistema que, des de fa molt de temps, ha perdut el nord i, si és cert que, vulguem o no, tots en formem part, vivim inmersos en una gran mentida que no s'aguanta per enlloc.

Els pensaments, quan surten lliures 9

2010-03-10T14:38:00.001+01:00

Heu tingut mai la sensació que, feu el que feu, us sortirà malament?

És una sensació desagradable, que t'omple el cap i el cor de neguit i, molt sovint, els ulls de llàgrimes de ràbia, de pensar que no has fet res perquè et passi el que t'està passant. Per entendre'ns, algú que cregués en bruixeria, tarots i aquestes coses, de ben segur diriia que m'han embruixat.

No, res no va bé i no sembla que tingui intenció de millorar: a la consulta de reflexologia podal que vaig muntar en una habitació del pis de Ciutadella, un pis magnífic, tot s'ha de dir, hi tinc enmarcats, molt orgullosa de l'esforç d'estudi que em van costar, els tres títols que em vaig treure per poder treballar de manera seriosa: el de Situacions d'assistència urgent (o el que és el mateix, de primers auxilis), el de Ciències de la salut i, el més important, el que m'acredita com a reflexòloga titulada. Aquests títols, a hores d'ara, no serveixen més que per omplir-se de pols, malgrat que corren targes meves per tot Ciutadella i, molta gent, quan els explico el que faig ho troben "interessantíssim, però...", I la seva frase sempre es queda amb aquest "però..." Que pot significar un munt de coses que, realment, m'encantaria que em diguessin a la cara: potser significa "no tinc temps de venir"? O potser "és massa car"? (30 Euros no crec que sigui una exageració, o potser sí...), o tal vegada significa "Molt interessant, però no me'n refio"? O, senzillament, i això sí que em faria ràbia perquè em considero una persona molt "normal", "Mesquineta, com pot ser que tingui cap títol si no hi veu, de ben segur que no pot fer aquesta feina"? Ho recalco: les altres opcions, no em fan cap mal, és més, ja preveia un començament complicat, però no vull ni pensar que algú dubti de la meva capacitat només perquè no hi veig.

En vista al fet que això no sortia bé, com tampoc no ho ha fet la possibilitat de fer de contacontes a la biblioteca, ni tampoc el meu intent de fer classes particulars (per qui encara no ho sàpiga vaig estar a punt d'acabar Magisteri), bé, en definitiva, en veure que, fos com fos, l'única feina que m'està permès fer és vendre cupons, em vaig decidir, ja fa uns mesos, a demanar el trasllat, perquè una cosa la tinc ben clara: de Ciutadella, no me'n mou ningú. No entraré en qüestions tègniques ni burocràtiques que, considero, no he de compartir en aquest bloc, però el cas és que, el meu trasllat, encara no ha pogut fer-se efectiu.

O sigui que aquí em teniu: sense feina, sense saber quan en tindré i, per tant, sense un duro, amb un munt de deutes que es van incrementant per moments i, sobretot, amb l'angoixa que em provoca pensar que, qualsevol dia, em vegi obligada a tornar a Barcelona, a la ciutat d'autòmates que no soporto i haver d'abandonar aquesta pau, aquest lloc que m'estimo com la pròpia vida i on, malgrat estar com estic, em sento feliç: feliç de sortir al carrer i caminar amb calma, feliç de tenir un munt d'activitats culturals gratuïtes per fer, feliç d'obrir la finestra al matí i sentir l'olor dels arbres d'un pati proper, o la del fum de llenya d'alguna llar de foc, feliç de, en obrir la finestra, poder escoltar els ocells, les tòrtoles, segons d'on ve el vent el cant d'un gall molt llunyà...

El problema és que, el món actual, no enten de sentiments, ni de sensacions, ni d'aquestes petites coses que, a mi, em fan tant feliç malgrat la misèria personal. El món actual només enten de nombres, de targes de crèdit, de comptes corrents i, davant aquestes armes, tot queda reduït a cendra.

Fa ben pocs dies, d'aquesta situació, me'n va sortir un poema que us afegeixo perquè el disfruteu. Només espero que, els propers articles que us faci arribar, puguin estar més plens d'esperança.

Dessolació

Quan l'esperança es tenyeix de negre

esvaïdes totes les il·lusions,

murs inhòspits ens barren el pas,

desolació de l'ànima.

Una ràbia fonda

et crema les entranyes,

malmet els sentiments

la vida

se'n fot de tu a la cara

i et mostra les dents...

Colpejar,

Colpejar contra què?

Contra qui?

Si els enemics són invisibles

o s'amaguen sota coraces

de bonhomia innocent.

Res no es fa entenedor als teus anhels

el somni esdebé només teu

i ningú entén que somniïs...

I ens sentim cridats a ignorar els murs,

l'esperança ennegrida,

la riallada de burla

de qui, satisfet, ens volia veure caure,

la prudència de qui ens vol bé...

Aleshores fugiríem volant,

enllà de totes les misèries

les cadenes trencades,

els murs destruïts,

l'esperança de nou il·luminada...

Ja res importa, aleshores,

però el somni,

aquell que ens manté les ganes de viure,

ja no respon a la nostra crida...

És un malson.

Relats 1: Què n'hem fet, d'aquelles flors?

2009-12-06T19:02:00.001+01:00

Buidor. La buidor que s'encomanava de la melangia estranya que envoltava les seves vides, la seva presència en aquell lloc, asseguts, sense res a fer.

La pols havia omplert tantes coses, tants secrets inconfessables...

Ara tot era buidor: Què n'havien fet, dels somnis? Què n'havien fet, d'aquella vida que es prometia plena de temps que ells ajudarien a canviar? L'havien abandonada, si, l'havien abandonada sense adonar-se'n. Com era possible, doncs, que continuessin junts? Sense res a dir-se, perquè tot estava dit, sense res a fer, perquè tot estava fet... Sols restava allò: la buidor.

Ambdós encara recordaven, es recordaven l'un a l'altre el dia que s'havien conegut: eren joves, aleshores, i tenien fe, i el cap ple de somnis, i la vida plena de vida, i el món ple d'esperança i, fins i tot, un "alguna cosa" qke els feia anar seguint, com cents, com mils, com tants i tans i tans que eren al seu costat. Res no quedava, de tot allò, res, no res. Tant sols, i només de tant en tant, una petita espurna cada cop més distant que els recordava que hi havia hagut un temps en el qual la vida tenia sentit tal com ells l'havien entesa i com l'havien somniada...

Finalment, el temps els havia canviat.

Fi de la vaga

2009-11-22T20:08:00.001+01:00

Amb aquest post, dono per finida la meva participació a la vaga de blocs a la qual em vaig adherir amb la finalitat que les emissions de TV3 a les Illes Balears fossin reestablertes en la seva totalitat.

És ben cert que el nostre objectiu no s'ha assolit, però també ho és que allò que li cal a la nostra llengua són mitjans de divulgació i he arribat a la conclusió que, amb el nostre silenci, fomentem sense haver-nos-ho proposat, la pèrdua d'un petit gra d'arena per la dignificació i la difusió lingüística en la nostra parla.

Per descomptat, des d'aquest bloc seguirem donant cobertura a totes aquelles informacions que facin referència a la vaga que fins avui hem seguit, car la lluita no s'ha acabat i, mentre hi ha personalitats del món cultural d'aquest país que, en comptes de posar-se al costat del poble han estat cecs i sords a les nostres demandes d'ajuda per tal de donar més ressò a la nostra protesta, encara hi ha molts blocs que la segueixen indefinidament i, malgrat que des d'aquest bloc es posi fi a la vaga, continuarem al costat de tothom qui està decidit a continuar-la.

És molt possible que, si hi ha algú que ens llegeix des de fa poc, no s'hagi adonat que seguíem una vaga: com la nostra, hi ha altres reivindicacions que mereixen ser difoses i no ens va semblar just, en cap moment, deixar de donar-hi suport.

A partir d'avui, per tant, tornaré a regalar-vos articles, poemes, algun relat, i us convido a participar d'aquest espai amb els vostres comentaris.

D'això en diuen justícia?

2009-11-01T21:16:00.001+01:00

Hi ha jutges que no volen adonar-se que el règim franquista ja s'ha acabat i que cal dignificar les seves víctimes: http://www.memoriadelesilles.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/resoluciojutjat.pdf

---------

Comunicat de l'Associació Memòria de Mallorca sobre l'arxiu de la causa judicial de la fossa comuna de Calvià

Memòria de Mallorca vol mostrar el seu complet desacord i indignació amb l'arxivament de la causa judicial de la fossa comuna del cementeri de Calvià per
part de la titular del jutjat nº10 de Palma, Maria del Carmen Abrines Martí, així com amb l'informe desfavorable a les nostres demandes redactat pel Fiscal
de l'Audiència Provincial Ladislao Roig.

MdM entén que la resolució d'arxivament de la nostra causa de la fossa comuna del cementeri de Calvià, on hi ha enterrades víctimes de crims contra la humanitat
comesos pels feixistes durant la guerra civil, està ajustada a la legalitat però no és un acte de justícia i manifesta la seva més ferma voluntat de continuar
amb la lluita per assolir els drets de les víctimes del franquisme. Considera, al contrari que el citat jutjat, que la Justícia s'ha d'aplicar des dels
Tribunals de Justícia i que quan les lleis són vulnerades és responsabilitat dels jutges i fiscals investigar i jutjar , sigui quin sigui el motiu i la
persona o entitat que ho fa, tot i si es tracta del mateix Estat.

MdM entén i observa amb preocupació que els mateixos tribunals fan ús de la Llei de la Memòria Històrica com a excusa legal per desestimar la causa i deixen
una vegada més en situació de desempar els familiars dels desapareguts en relació a la guerra civil espanyola. Denuncia els obstacles amb què s'han trobat
fins ara les famílies amb les seves gestions judicials i administratives per a aconseguir l'exhumació de les restes i la identificació de les persones
desaparegudes.

MdM entén que amb aquesta resolució els jutjats que han anat arxivant les causes judicials referents a les fosses comunes de la guerra civil i la dictadura,
donen per bones lleis anticonstitucionals, (Llei d'Amnistia d'octubre de 1977) i no donen validesa al text constitucional de 1978, (referent als D.D.H.H)
ni als convenis sobre desaparicions forçades signats pel Gobierno de España el juny de 2007.

MdM també entén que la jutgessa i el fiscal no donen validesa a l'acte del jutge Baltasar Garzón titular del jutjat d'instrucció nº5 de Madrid, en què qualificava
els crims comesos durant el cop d'estat i la guerra com a crims contra la humanitat i responsables d'aquells crims el General Francisco Franco i els seus
subordinats. Memòria de Mallorca vol recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen i no se'ls pot aplicar cap tipus d'amnistia ni indult general.

MdM entén que amb l'arxiu de la causa de l'exhumació de la fossa de Calvià, s'està perpetuant crims contra la humanitat que no han estat mai objecte d'una
investigació judicial. Amb l'arxiu de la causa es perpetua la impunitat dels assassins i la indefensió de les víctimes i dels familiars que reclamen justícia
per a ells i per als seus éssers estimats assassinats durant la guerra civil. Entenem com a inhumà i injust el tracte que les administracions públiques
i polítiques de Mallorca estan sotmetent a les víctimes innocents de la guerra i a les seves famílies.

Per tot plegat Memòria de Mallorca, com a part denunciant d'aquest procés judicial i com a representant de les famílies de les víctimes de crims contra
la humanitat comesos a Mallorca durant la guerra civil, anuncia que recorrerà i apel·larà l'arxiu de la causa de la fossa comuna del cementeri de Calvià,
on hi ha enterrades víctimes de crims contra la humanitat comesos pels feixistes durant la guerra civil, sense descartar cap tipus d'iniciativa legal i
legítima per a aconseguir d'una vegada per totes VERITAT, JUSTÍCIA i REPARACIÓ per a les víctimes del feixisme de la guerra i la dictadura i per a les
seves famílies.

Podeu consultar l'auto de resolució del jutjat número 10 de Palma a la nostra web:

http://www.memoriadelesilles.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/resoluciojutjat.pdf

Demolició ja!

2009-10-27T01:21:00.000+01:00

Vídeo de la concentració del 24 d'octubre a Sa Feixina per reclamar la demolició del monument al creuer "Baleares".

DEMOLICIÓ JA!

Nova traïció de l'esquerra parlamentària

2009-10-21T22:17:00.000+02:00

Novament, l'esquerra parlamentària ha traït als seus votants i, de passada, els seus propis principis... Si és que encara en té:

MEMÒRIA DE MALLORCA

COMUNICAT

El passat dimarts 20 d'octubre, el Parlament de les Illes Balears va aprovar una Moció que instava el Govern de l'Estat a "aprovar un pla de localització
i identificació de les persones desaparegudes violentament durant la Guerra Civil o la repressió política posterior". A més, segons paraules dels portaveus
del propi BLOC, que reproduïm textualment, s'ha aconseguit que el PP ha donat suport a la iniciativa del BLOC en haver estat acceptada la seva esmena d'addició
en què proposaven especificar que el text fes referència als desapareguts "dels dos bàndols" enfrontats a la guerra.

En relació amb tot això, des de Memòria de Mallorca volem manifestar:

1. Que el mes de febrer d'aquest any vàrem fer arribar a tots els grups polítics amb representació al Parlament balear un seguit de peticions. Una d'elles
sol·licitava que el Parlament balear aprovés, de la mateixa manera que ho havien fet els basc i català, una Llei de Fosses pròpia de les Illes Balears
i que fos el Govern Balear qui assumís les tasques de localització, identificació i devolució dels cossos, així com les despeses de les analítiques d'ADN.
Avui, dia 21 d'octubre, cap ni un dels grups polítics ens ha fet arribar la seva opinió en relació amb les nostres demandes.

2. La Moció que va presentar ahir el BLOC, i que va ser aprovada per unanimitat, no té cap resultat ni cap incidència sobre la realitat de Mallorca. Suposa
llençar pilotes fora i traspassar la responsabilitat dels polítics illencs a una altra institució estatal.

3. Memòria de Mallorca mai ha parlat de "dos bàndols" ni considera que aquesta sigui una fraseologia acceptable. Memòria de Mallorca tan sols exigeix de
les institucions de les Illes Balears que localitzin, identifiquin i retornin els cossos de totes aquelles persones que foren assassinades pels colpistes
civils i

militars i els restitueixin l'honor i la dignitat que les foren robats. Memòria de Mallorca vol criticar i condemnar aquest discurs hipòcrita del Partit
Popular que, instal·lat en una falsa equidistància, es nega a condemnar el franquisme i la repressió franquista.

4. Memòria de Mallorca es mostra absolutament decebuda pel contingut d'aquesta moció, que no comparteix en absolut, i per l'actuació dels dirigents polítics
que, una vegada més, no volen assumir la seva responsabilitat envers dels ciutadans de les Illes.

5. Memòria de Mallorca recorda a tots els partits polítics de les Illes que ja existeix una relació de les persones desaparegudes, que ja existeixen dues
fosses identificades i que ja hi ha una relació de les persones que hi foren, il·legalment i vilment, enterrades. A més, aquesta relació està en mans dels
jutges mallorquins que, amb el seu silenci, no fan més que mantenir en el temps el patiment dels familiars.

Associació Memòria de Mallorca

Concentració per a la demolició del monument feixista al "Baleares"

2009-10-20T19:49:00.001+02:00

DEMOLICIÓ JA!
Exigim l'eliminació del monument feixista al creuer "Baleares" de la
Plaça de Sa Feixina.

CONCENTRACIÓ el proper dissabte 24 d'octubre a les 12 h a davant del
monument (Plaça de Sa Feixina de Palma).

Convoca: Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca.

Més informació:

http://www.memoriadelesilles.org/

Més motius per demanar la demolició d'aquest monument:

Un exemple de Per a què serví el "Baleares"

Sobre els Fletxes Navals

Adhesió al nou manifest de Memòria de Mallorca

2009-10-01T12:00:00.001+02:00

Benvolguts companys i companyes,

Un dels objectius fundacionals de l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem
trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a la plaça Sa Feixina de Palma i dedicat al creuer de guerra feixista "BALEARES"
(dossier en document adjunt).

El passat 17 de juliol, MdM, presentà al registre de l'Ajuntament de Palma un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades
de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol.
Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de l'Ajuntament de Palma una nova petició sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions
via telèfon durant gaire bé un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut per part del consistori municipal.

Per tot això vos demanam el vostre suport signant el manifest adjunt. S'hi esteu d'acord, escriviu a:

tempsdelamemoria@gmail.com
indicat les vostres dades i/o les del vostre col·lectiu. Vos pregam doneu la màxima difusió.

Moltes gràcies.

Maria Antònia Oliver Paris

Presidenta Associació Memòria de Mallorca

Adhesió d'aquest bloc, i també a títol personal de l'autora, al manifest de l'Associació Memòria de Mallorca

Els col·lectius (i particulars) sotasignats exigim l'immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra Franquista"Baleares" que actualment
roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un agravi incompatible amb les idees democràtiques
i el respecte que és mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.

Per que el Creuer de guerra "Baleares", formés part de l'esquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones
entre civils i militars a la ciutat de El Ferrol a Galícia. El creuer de guerra Franquista "Baleares" va ser una màquina de guerra utilitzada per militars
colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc, etc. de
la costa mediterrània, que és mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República Espanyola.

No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia d'exaltació feixista. La pervivència d'aquests
tipus de monuments, de clara inspiració feixista, son impossibles de trobar als altres països democràtics Europeus . A Alemanya, per exemple, és impossible
trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses per que els símbols nacionalsocialistes i neonazis, estan prohibits per la llei
i la seva exhibició pública esta penada amb penes de presó.

Memòria de Mallorca, ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma de Mallorca i de la resta de l'illa en general, els orígens,
història i finalitats dels símbols Franquistes, un símbol que ha estat popular i conegut entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per d'imposició de
les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament Ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars, permeten que el monument
de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional:

HONORAR ALS "MÀRTIRS" DEL FEIXISME I RECORDAR A LES SEVES VÍCTIMES I ALS DEMÒCRATES, QUI VA GUANYAR LA GUERRA CIVIL¡¡¡¡. NO PODEM SER INDIFERENTS AL SOFRIMENT
I AL DOLOR CAUSAT PEL CREUER DE GUERRA FRANQUISTA "BALEARES" ALS MILERS DE VÍCTIMES INNOCENTS DE LES SEVES BOMBES¡¡¡¡

PER TANT, PEL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA DEMOCRÀCIA I AMB LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL, EXIGIM QUE L'AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA COMPLEIXI AMB LES LLEIS
ESTATALS I EL MONUMENT AL CREUER "BALEARES" ERIGIT A SA FEIXINA, SIGUI ELIMINAT COM A MOSTRA DE NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA DELS NOSTRES ESPAIS PÚBLICS,
COM A REPULSA D'UNES IDEES QUE LLUNY DE SER EXALTADES HAN DE SER SEMPRE DENUNCIADES I CONDEMNADES I TAMBÉ COM HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FEIXISME A LES
ILLES BALEARS I A TOT L'ESTAT ESPANYOL, QUE PATIREN, I ENCARA PATEIXEN, ELS EFECTES DE LA REPRESSIÓ DEL FEIXISME DE LA GUERRA CIVIL I DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

MEMÒRIA DE MALLORCA. Setembre de 2009.

Podeu trobar aquest manifest i més informació complementària al bloc de l'escriptor
Miquel López Crespí.

Fa dos anys

2009-09-30T01:16:00.001+02:00

Avui fa dos anys que, d'una manera totalment inesperada, ens deixà Toni Roig.

Una vaga com la que seguim, compromesa amb la llibertat d'aquest país, no pot ser mai una excusa per a la desmemòria ni per a l'oblit, molt menys encara quan es tracta de recordar algú que va treballar de manera incansable i amb total coherència per la dignitat d'aquest poble, una coherència que trobem a faltar massa sovint.

No ens Fareu callar

Magnífic Maig, freda tardor: un homenatge molt sentit

Tancat per trasllat

2009-08-28T22:11:00.001+02:00

Finalment, he aconseguit el meu objectiu: em trasllado a viure a Ciutadella.

Això vol dir que estaré una temporada, espero que curta, sense poder dir-vos el que penso des d'aquest bloc.

Un últim desig: espero que, quan pugui tornar a escriure, les emissions de TV3 a les Balears hagin estat reestablertes en la seva totalitat i em sigui possible, per tant, tornar-vos a regalar poemes, reflexions, etc.

Mentrestant, només ens queda el dret de protestar i de lluitar per reclamar allò que volem possible: la normalització de la nostra llengua.

Censura encoberta, també a la xarxa

2009-08-20T22:04:00.001+02:00

Us recomano la lectura, molt interessant, d'aquest article sobre cinema revolucionari de Miquel Lòpez Crespí: http://pobler.balearweb.net/post/75900. Durant la vostra lectura, us convido a intentar visionar-ne el primer, segon i quart vídeos...

Creieu que és casual la desaparició de Youtuve d'aquests documents? Jo no: penso que es tracta, un cop més, d'una censura encoberta.

Vaga de Blocs 2: Quan el Silenci deixa de ser Paraula

2009-08-10T22:42:00.000+02:00

Amb aquest post, vull expressar la meva decepció envers cert famós cantautor de la nova cançó per al qual sembla que donar suport desinteressat a certes lluites ha deixat de tenir vigència.

Per desgràcia, és massa fàcil escriure versos convatius i no predicar amb l'exemple.

Avui, podem dir, tot jugant amb un fragment de la lletra d'una de les seves cançons, que volia penjar si hagués obtingut més facilitats per fer-ho i, per tant, el seu suport a la nostra vaga, que el Silenci ha deixat de ser paraula.

Coherència, si us plau.

Adhesió al Manifest de Memòria de Mallorca i de Unitat Cívica per la República

2009-07-21T21:43:00.001+02:00

Ara, més que mai, ens cal recordar, conèixer i, per tant, poder entendre per què les coses no han canviat com seria desitjable.

Per això, faig pública la meva adhesió al manifest que podeu trobar aquí.

En Vaga per Solidaritat

2009-07-03T23:54:00.001+02:00

Des del dia 1 de Juliol, a les Balears, amb l'excusa de l'apagada analògica, les persones que ho desitgin, ja no poden veure la majoria de canals de TV3, que han estat substituïts per la versió internacional d'aquest mitjà televisiu.

El mateix dia, des del bloc http://espoblat.blogspot.com/, el seu autor va iniciar una vaga indefinida de publicació d'articles, una vaga que s'ha anat extenent de forma ràpida.

Com a defensora que soc del dret que cadascú pugui triar amb total llibertat allò que vol veure i, per tant, contra aquesta censura encoverta, m'afegeixo també indefinidament a aquesta vaga en solidaritat amb els televidents de les Balears. Així mateix, animo a tothom que ho cregui convenient a adherir-s'hi. Fem del nostre silenci una protesta ben sorollosa!

Podeu trobar més informació a:

http://espoblat.blogspot.com/

http://maitesalord.cat/

Els pensaments, quan surten lliures 8

2009-05-07T01:10:00.001+02:00

Fa molts, massa dies que no escric res, i no és per manca de ganes, és per falta de temps, però avui, ho necessitava amb urgència.

Fa una nit preciosa, càlida com en recordo ben poques a principis de maig. De fons, fins fa poca estona a la terrassa del meu piset i ara a dins, em fa companyia el CD Projecte Roig, d'Al-mayurqa, suau, a un volum de veu baix, per no molestar als veïns que, de tota manera, no semblen pas molestar-se pels crits de la gent que, al carrer, celebra la victòria del Barça.

Aquest disc, per a mí, no és un disc qualsevol: avui, just avui fa dos anys, el rebia com un regal inesperat, el dia que la música d'Al-mayurqa sonava a la Casa de Menorca en un cap de setmana màgic, ho podreu entendre si us llegiu el post Magnífic Maig, freda tardor.: un homenatge molt sentit .

Avui, com aquell dia, també he estat una estona a la Casa de Menorca, on cada dimecres hi ha un taller de ball de bot. He arribat a casa tard i em venia de gust sopar a la terrassa amb la meva música, amb la meva tristor personal, amb els meus records, tant escassos però tant intensos... En definitiva: volia acabar el dia com el vaig acabar fa dos anys: sopant tranquil·lament amb Projecte Roig de fons i recordar, per una estona, aquell cap de setmana esplèndid, però oblidava una cosa molt, molt important... El Barça acabava de passar a la final de la Copa d'Europa, i això vol dir soroll, per què, és clar, aquesta victòria és molt important.

Una victòria que, a jutjar per algú amb uns mínims de coherència, deu haver fet descendir com per art d'encanteri, les xifres d'aturats, les d'empreses que, amb l'excusa de la crisi, van aplicant expedients de regulació i coses per l'estil.

Ja ho deia un emperador romà: Panem et Circenses, és a dir: donem al poble el menjar suficient per tal que no es mori de gana i una distracció prou imnòtica com per evitar que pensi massa, no sigui que ens esguerri la festa...

Si, de tant en tant, encara se sent un crit, un càntic... Crits de gent que, demà, encara serà a l'atur, o anirà a treballar un munt d'hores per cobrar una misèria de sou, o potser cap de les dues coses, però res d'això no els importa, per què, fet i fet, el seu equip, si, aquell que, pel que es veu els dóna de menjar cada dia i els paga la hipoteca, ha guanyat un partit... I demà?

Demà tot serà igual que fa unes hores, amb una diferència notable: els jugadors tindran uns quants milions més a les butxaques i, potser algú, no haurà dormit en tota la nit per què l'han de desnonar per no haver pogut fer front als seus deutes.

Un racó per a l'àvia 2

2009-04-07T23:17:00.000+02:00

www.youtube.com/watch?v=ZylOx48sd9Q

El vídeo amb el qual he volgut començar aquest article, no té so i, per tant, jo no sé exactament quines imatges hi surten, però el que us puc assegurar, és que la meva àvia va viure aquest bombardeig en pròpia carn.

M'havia explicat aquells fets un munt de vegades, quan encara era capaç de mantenir una conversa coherent i jo, sempre que me'ls contava, em sentia transportada a aquell orror, a aquella barbàrie, i, malgrat la cruesa dels fets, desitjava sempre que me'ls tornés a explicar, per què, sense saber-ho, començava a descobrir que m'agradava la història, sobretot la que s'escriu des del poble, des de la gent, des de la vida quotidiana.

Us narraré el seu orror particular en primera persona, talment com si fos ella mateixa qui s'assegués davant l'ordinador i decidís posar per escrit allò que tantes i tantes vegades havia contat de viva veu: estic segura que, d'aquesta manera, el relat serà més viu i clar. Imagineu-vos doncs, que la teniu al davant i que us explica, amb molta serenitat però a l'hora amb molta emoció, aquesta història:

Havia sortit de casa per anar a buscar el menjar que ens tocava amb la cartilla de racionament.

En aquell temps, les parades les havien posat a la Porxada: hi havia la cua de les faves, la de renovació de les cartilles... Jo anava amb el meu cosí, que havia vingut amb els seus pares a Granollers per què ells vivien a Madrid i allà, les coses, encara estaven pitjor.

La Plaça de la Porxada era plena de gent i nosaltres, ens vam posar a la cua de les faves... Tot d'un plegat, es va sentir un "bum, bum!" i el meu cosí va marxar corrent tot cridant, "Bombardeo, bombardeo!". Es veu que a Madrid ja havia passat alguna vegada que no eren a temps de fer sonar les sirenes, però aquí no ens havia passat mai...

Tothom va córrer a amagar-se al lloc que hi havia més a prop: el cobert on hi havia les parades, però hi havia tanta gent, que no hi vaig poder entrar i em vaig estirar a terra, en un portal amb un bastó a la boca per què, si no, el soroll de les bombes et pot reventar per dins. Hi havia una senyora al meu costat que plorava, que deia que tenia els fills a l'escola i jo li deia que es calmés, que no els passaria res, als seus fills...

Una bomba va anar a caure allà on s'havia refugiat tota la gent: si hi hagués pogut entrar, potser ara... Va ser una sort que no hi hagués pogut cabre: només em va esquitxar una mica de metralla, o potser van ser vidres, no ho sé, al costat de l'ull i al dit.

Quan es va acabar, em vaig aixecar i vaig córrer cap a casa. A la cantonada, avans d'entrar al carrer on vivíem, unes dones em van aturar però, quan vaig veure que on hi havia casa nostra sortia fum, em vaig escapar tota esverada per saber què havia estat dels meus: els pares, les meves germanes i el meu germà... La casa que cremava era la del costat i les meves dues germanes ja feia estona que havien corregut a l'hospital per saber si jo hi era...

Jo no sé per què, al cap d'unes hores, se'm va acudir d'anar al cementiri, tant de bo no ho hagués fet mai: hi vaig conèixer moltes amigues meves: l'una per les sabates, una altra per un vestit...

Aquell 31 de Maig vaig tornar a néixer, però allò, no ho podré oblidar mai.

Demòcrates a cops de porra

2009-03-25T00:46:00.001+01:00

Aquest post havia de ser una petita crònica de la manifestació en defensa del territori i contra la política medioambiental de la Generalitat de Catalunya que va tenir lloc aquest diumenge passat a Barcelona, però ahir em va arribar un correu amb un enllaç on es pot veure la repressió policial dels Mossos d'Esquadra als estudiants que, amb tot el seu dret, reclamaven, i reclamen, la deturada d'un pla que comportarà el que Raimon deia ja fa uns anys en una de les seves cançons:

"Si només els rics estudien, només els rics sabran..."

En definitiva, la suposada democràcia en què vivim, no accepta de cap manera, que hi hagi persones que pensin que no n'hi ha prou amb el dret, alguns diuen que el deure, d'aplaudir cada quatre anys. Aquest sistema tant democràtic, doncs, no entén de paraules, de raons, de persones i idees diferents i, per tant, en estar mancat d'aquesta intel·ligència que sí tenen d'altres, en estar mancat d'arguments sòlids, simplement per què no en té, utilitza l'única cosa que li queda a la ignorància, a la incultura, al fet de voler, de totes totes, que la seva veritat, sigui la única veritat possible.

Ja em va posar en alerta el fet que diverses persones d'edat avançada, em comentessin que, allò que s'havia vist per la televisió, els recordava l'època en la qual els grisos, la policia franquista, reprimia les manifestacions. Amb molt d'encert, hi ha gent que no s'ha cansat mai de denunciar l'herència franquista que perviu encara en el nostre sistema pseudodemocràtic, i aquest cop ha quedat ben demostrat que vivim governats per allò que, crec que amb molt bon criteri i, sobretot, amb molt bona i autèntica cultura democràtica, Miquel Lòpez Crespí anomena sobint, el franquisme reciclat.

No vull dir res més, crec que ja he parlat prou i ara, si me'nsurto, us penjaré l'enllaç del vídeo per tal que cadascú jutgi amb opinió pròpia i pugui opinar, aquí sí, amb total llibertat:
http://blip.tv/file/1891138

El Tribunal Suprem dóna la raó als monjos del monestir de La Real... I ara Què?

2009-03-16T21:26:00.001+01:00

El Tribunal Suprem va emetre la setmana passada, una sentència que ordena la suspensió cautelar de la modificació del Pla General d'Ordenació Urbana de Palma que va permetre iniciar les obres de construcció de l'hospital a Son Espases.

És ben cert que la sentència no fa cap referència a la continuïtat o no de les obres, però qualsevol persona amb un mínim de coherència i sentit comú, crec que podria arribar a la conclusió més que lògica que no es poden continuar unes obres sobre uns fonaments que un tribunal ha considerat nuls, si més no, de moment.

Pel que es veu, però, el Govern Balear està totalment mancat d'aquest sentit comú: segons he pogut llegir a diversos mitjans d'informació, el President Francesc Antich, no té cap intenció d'aturar l'esmentat projecte i, per si no n'hi havia prou, el Govern vol presentar un escrit al Tribunal Suprem per tal de demanar la nul·litat de la sentència, al·legant indefensió, una indefensió que, a parer meu, bé podria fer seva el poble que va possivilitar el canvi i que ara, ben poca cosa pot fer per redreçar aquesta situació.

Siguem, però, una mica somniadors i imaginem-nos, per uns moments, que el Govern decidís rectificar i aturar les obres... Què canviaria ara, la seva decisió? Res, absolutament res.

Res per què el mal ja està fet: què en queda del sòl rústic? On són les restes arqueològiques? Com es podria reparar el dany paisatgístic fet al territori?...

Potser és cert que la sentència del Suprem és una bona notícia, una petita victòria en la lluita per tal de salvar La Real, però arriba tard, massa tard.

Gent Activa: presentació del projecte

2009-02-27T21:01:00.001+01:00

El 14 de Desembre de l'any passat us parlava en el post La societat civil mallorquina novament en marxa, de la recent creació de la plataforma Gent Activa.

El projecte ha anat fent camí i és per això que s'ha convocat una reunió per tal de presentar-lo a aquelles persones que hi estiguin interessades.

L'esmentada reunió es durà a terme el dia 6 de març. Si us interessa el projecte, s'ha quedat a les 16.45 a l'estació intermodal de Palma.

Ja no hi ha excusa per quedar-se a casa queixant-se i sense fer res!

La por

2009-02-15T18:07:00.001+01:00

L'alba dormia tranquil·lament al seu àtic silenciós - al pis del costat no hi vivien- quan un soroll va despertar-la: "Deu haver estat la nevera", va pensar primer; o no: allò no l'hauria despertada. Escoltà amb atenció: el so es repetí: un "clac" sec que venia de la cuina-menjador. "Em volen robar?", va preguntar-se amb incredulitat. Un nou so: sí,allò corresponia a la porta de la terrassa.

En pocs segons li passaren moltes coses pel cap: si decidia actuar, tenia en contra que era cega i, per tant, no sabia amb què o amb quí s'hauria d'enfrontar; si no ho feia, se'ls trobaria dins de casa i ells tindrien el domini de la situació.

Decidí actuar. Havia fet un curs de defensa personal per a dones i allò li donava una mica de seguretat: "Mantenir la calma és vàsic", deia la mestra.

Va anar al menjador i va mirar-se la porta de la terrassa: era una mica oberta, la va tancar.

S'encaminà tot seguit cap a una finestra que hi havia a la mateixa paret i que també donava a la terrassa. La va obrir amb el pal de l'escombra alçat a la mà. Va escoltar: silenci, tancà de nou. Copets al vidre de la finestra: no estava sola... "Mantenir la calma!", pensava.

Què havia de fer? Si no obria, demostrava por i, per tant, ja no dominava la situació. Si ho feia, s'arriscava força... Però era la única manera de fer veure que no tenia por i que ella tenia el control.

Obrí la finestra amb el pal a la mà i amb posat ferm:

-Hola. -Va sentir que li dèien.

La veu era d'un noi jove. Malgrat la sorpresa, es mostrà freda:

-Hola? Com que hola? Què coi hi fas tu, aqui?! -Va preguntar amb veu enèrgica-

-és que creia que el pis era vuit. -Va dir ell-

-Doncs bé, ja veus que no ho està i jo, de tu, no trigaria gaire a marxar: sé defendre'm i, a més, el meu xicot està dormint a l'habitació. Si vols un pis vuit, el del costat ho és, o sigui que fora d'aquí! -Va cridar amb molta força-

-Sí, sí, ja me'n vaig. -Va dir ell-

Ella insistí sense abaixar la guàrdia:

-Va, doncs! I que et senti saltar, eh!

Passes, un salt: el lladre se n'anava.

Va tancar la finestra ben espantada però contenta d'haver-se'n sortit.

El que no sospitava l'Alba era que aquella aventura li condicionaria, durant força temps, el descans nocturn.

---------------------

Aquest conte el vaig fer fa uns anys com a exercici d'un curs d'escriptura i és una història que em va succeir a mí mateixa, només que vaig canviar el nom de la protagonista i, per desvincular-me de la història, vaig decidir narrar-lo en tercera persona.

El cas és que em va servir per exterioritzar una por que havia arrossegat des de ben poc temps després de venir a viure a aquest magnífic piset i, amb el temps, havia aconseguit que aquella por, aquella angoixa que feia que, durant la nit tots els sorolls fossin sospitosos de ser quelcom desagradable, s'hagués diluït i gairebé no la recordés.

Ahir vaig arribar a casa tard, deurien ser les deu de la nit i una veïna del replà de sota, em va aturar quan anava a obrir la porta de l'escala: destroçada pels nervis, que vaig haver de calmar, em va dir que, per favor, no pugés, que li havien reventat la porta i tenia por que encara fossin per l'escala.

Com aquella nit, vaig demostrar calma, una calma inexistent, per què l'única cosa que jo volia saber era si el meu pis havia tingut la mateixa mala sort, inexistent per què feia una bona estona que la pobra noia havia cridat els Mossos i encara no s'havien dignat a venir, inexistent per què tenia por que li agafés un atac de nervis...

La vaig tranquil·litzar dient-li que aquest tipus de lladres no volen problemes, que, tractant-se d'un bloc de pisos, el que farien si es trobaven algú seria intentar fugir i, que de no ser així, com que ja sabia que me'ls podia trobar, aniria preparada per si em calia fotre un bon revés, i vaig pujar.

Vaig pujar i, dels lladres, evidentment, ni rastre, i el meu pis, sense cap senyal que fes creure que hi haguessin volgut entrar, el seu, però, és una altra història i el més gros, almenys jo considero que és així, és que, després de més de mitja hora d'esperar que vinguessin els Mossos, encara va caldre una trucada per part meva amenaçant de montar un bon sarau, per tal que es dignessin a venir, aleshores, sí, en menys de deu minuts: voldria creure que el fet que la noia sigui estrangera i parla en castellà amb accent llatinoamericà no hi té res a veure.

Maleeixo els fets, les persones que els han probocat, la situació, les emocions que se'n desprengueren... Feia molt, molt de temps que no dormia tant intranquil·la, una intranquil·litat, d'altra banda totalment absurda, si es miren els fets de manera racional, potser probocada pel fet de pensar que, qualsevol dia, el més inesperat, la felicitat, la calma, el benestar, la tranquil·litat, es poden diluir en una mil·lèssima de segon.

Només espero que el fet de compartir aquesta angoixa, el fet de posar-la en comú amb qui la vulgui llegir, em serveixi per recuperar la pau.

Ciment per Decret

2009-02-05T22:13:00.001+01:00

Voldria escriure amb paraules els meus sentiments

voldria transmetre el que sento

en veure el món capgirat,

la terra esventrada per màquines infernals,

la gent que, amb impotència,

ja no té força per lluitar.

Si, Si,

s'estremeix la terra,

i la mar,

i els arbres,

i el sol,

i el vent,

i les cases blanques...

Quan tornaran a viure?

Els diners no es mengen.

No puc recordar per quina enrabiada vaig escriure aquest poema, però tant és: la història es repeteix una vegada i una altra i ningú fa res per aturar aquest cercle viciós, ni tant sols els polítics que, suposadament, havien de canviar el rumb de bogeria turística de les Balears, no només no faran res, posats a demanar, potser millor que fos així, que es quedessin amb les mans i el cap ben quietets, que, almenys, així no farien mal.

Com deia, no tant sols no faran res, si no que ajudaran a perpetuar i a engrandir, via Decret, els problemes que provoca la massificació turística al territori balear.

Ho vaig llegir fa uns dies, però volia documentar-me una mica avans de parlar-ne:

L'anomenat Decret Nadal, a grans trets, permetrà entre d'altres coses:

1. La legalització de places hoteleres fins ara il·legals.

2. L'ampliació de determinats complexos hotelers, això sí, en un percentatge no superior al deu per cent de la superfície ja construïda.

3. Per tal de dur a terme aquestes ampliacions, caldrà, evidentment, una llicència que, de no ser resposta per les institucions pertinents en un termini de sis mesos, es donarà per fet que ha estat otorgada per silenci administratiu.

En voleu més? Jo no, que com més va i més escric, més m'encenc!

És realment una llàstima que, el que havia de ser un govern de canvi, s'hagi convertit en una còpia, a nivell de la preservació del territori i del medi ambient, dels seus antecessors polítics.

No vull entrar amb profunditat a les conceqüències que tindrà aquesta nova llei: l'article seria massa llarg i dens, però veig un futur gris i negre, molt negre d'asfalt i ciment, un futur que no m'agrada, trist, molt trist... Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions i, si encara n'hi ha ganes, a lluitar!

A lluitar ara més que mai, per què això és una traïció, una més, ja hi estem acostumats, però potser va siguent hora que els diguem que ja n'hi ha prou, prou de mofar-se de la voluntat del poble.

Els pensaments, quan surten lliures 7

2009-01-31T21:16:00.001+01:00

Un any, tot un any esperant aquesta nit màgica dels Foguerons i, com gairebé sempre, tot havia de quedar en no res, aquest cop per culpa de la pluja, maleïda pluja!

És ben cert que no és culpa de ningú i que no s'hi pot fer res, però això no pot evitar que, ara mateix, m'estigui enfilant per les parets de ràbia.

Aquest any, que fins i tot havia aconseguit posar d'acord una quanta gent per anar al sopar, els dos últims anys hi havia acabat anant tota sola, enguany ha hagut de ser la pluja la que m'espatllés la que és, per a mí, la nit més esperada de tot l'any mentre hagi de viure a Barcelona.

És clar que també em podria deixar caure per Gràcia i segur que trobaria gent que es nega a donar per suspesa la festa, però la gent que s'havia decidit a venir no tenen cap ganes d'acabar xops de pluja, fet que entenc perfectament i a mí, la veritat, no m'entusiasma gens la idea de passejar-me sota l'aigua sense un rumb concret, sense saber ben bé on anar, sense un pla una mica clar... Si almenys s'aturés una mica de ploure, encara m'hi arriscaria, però així...

Ja ho vaig dir en un altre post: no m'agrada, la pluja i aquest temps depriment em fa posar de molt mala llet, un temps que, un dia com el d'avui, va fer néixer un petit poema mentre intentava inútilment que algú em comprés algun cupó al quiosc on treballo els matins. Per tant, no tot és negatiu: aquesta buidor, aquesta tristor, em serveixen, ni que sigui, per escriure. Aquí us deixo el petit poema!

Plou

i la pluja m'ha deixat el dia trist.

Plou

un silenci fosc, enutjant.

Plou,

fora plou,

i, dins meu,

s'esquincen totes les felicitats.

Els pensaments, quan surten lliures 6

2009-01-18T17:31:00.001+01:00

No tenia pensat escriure, a hores d'ara, el que hauria d'estar fent, és estudiar per a un exàmen que tinc dimarts, però és increïble el que poden arribar a probocar juntes diverses sensacions i sentits... L'enyor, aquell enyor del qual parlava uns articles enrere, m'ha tornat a invaïr amb força i no ho esperava.

Fins fa ben poca estona, a la terrassa del meu piset, hi feia sol, un sol que havia decidit aprofitar al màxim: esmorzar, estudiar, dinar... El dinar, ha estat el dinar, el que m'ha fet sentir així, no en tinc cap dubte.

Una fideuà, precuinada, tot s'ha de dir, però que em vaig assegurar que fos d'una empresa que cuina amb uns mínims de qualitat, barrejada amb un gotet de vi, el solet i la música de na Joana Pons de fons, que no és que sigui de les meves músiques preferides, però les cintes de cassette necessiten que algú les faci córrer per tal que no s'espatllin i, de les que tinc, potser era la que s'adeia més amb la situació, o això em semblava a mí, han creat un còctel explosiu dins la meva ment.

Ara mateix, només voldria fugir, deixar enrere aquesta ciutat que no soporto, deixar de sentir-me un número, no tenir mandra de sortir de casa i poder gaudir d'un passeig en pau, sense que una caminada de només un quart d'hora suposés unes quantes ensopegades amb gent que mira a tot arreu menys on ha de mirar, estar a punt que t'atropelli un cotxe el conductor del qual ha decidit que els semàfors no els han posat per a ell, sense algú que t'avisi d'obstacles inexistents, amb molt bona fe, n'estic del tot segura. Voldria fugir i no tornar mai més, començar, sense haver d'esperar-me, la meva nova vida a Ciutadella, per què és allà, on m'ha dut el còctel explosiu que, sense voler, jo mateixa he creat.

M'he quedat asseguda fins que el sol ha decidit deixar de fer-me companyia i la cinta s'ha acabat, i ara, què tinc? Res, absolutament res que em torni l'alegria amb què havia començat el dia, tant sols ganes de plorar, una vuidor al cor que fa feredat i un munt d'apunts que he d'estudiar si vull marxar d'aquesta ciutat d'autòmates al setembre.

Si, ara m'hi posaré: apunts sobre punts de reflexologia podal, sobre sistemes i els seus òrgans, sobre les patologies que hi estan associades...

He d'aprobar, ho he de fer com sigui, si vull marxar.

Els pensaments, quan surten lliures 5

2009-01-18T00:22:00.001+01:00

Avui tenia ganes d'escriure. No sé per què ni sobre què, però alguna cosa m'empenyia a fer-ho encara que fos per no dir res important.

No és el primer cop que em succeeix i sé que no serà l'últim, però ara, les coses han canviat.

Avans, quan tenia aquesta dèria, m'asseia amb la màquina al davant, al menjador, a la terrassa, on fos, i començava a escriure. Començava a escriure i aquell caramull d'idees es quedaven allà, com un recull de paraules més: Tinc piles de papers, un bon grapat de disquets i algun arxiu a l'ordinador plens de lletres, paraules, frases, en definitiva, plens d'idees, d'esborranys de poemes, de fragments de vida, de començaments de conte... De pensaments. Ara ho escric amb el mateix suport d'altres vegades, però aquest cop, ja no és només meu i ho trobo curiós, sobretot per què mai no havia sentit la necessitat d'escriure per als altres, només ho feia per a mí i ja en tenia ben bé prou.

De vegades, però, aquells esborranys, gairebé sempre molt mal escrits i plens de faltes, esdevenien quelcom més important i es convertien en idees per fer un poema, o, en un moment d'avorriment, em servien de lectura que acabava per avandonar. I per què poemes? No ho sé, només sé que sempre m'he sentit més còmoda escribint poemes que no pas altres formes literàries i això em fa pensar en un poema que vaig escriure fa temps que us afegeixo a continuació per si algú té ganes de llegir-lo després d'aquest text tant indigest.

La ment ens dóna ales

i poden ser útils,

si aprenem a usar-les.

La ment té un raconet petit

on guarda les eines:

sentiments, sensacions, records...

Alguns en diuen somnis,

d'altres, imaginació.

Jo, en dic poemes.

Alerta!!

2009-01-15T23:21:00.001+01:00

Ahir a la nit vaig rebre un correu d'advertència sobre un virus que es presenta en forma de correu electrònic.

Si us arriba un correu de josealzira66@hotmail.com, no l'obriu!

Es veu que et reformateja l'ordinador, et pren les contrassenyes i, per postres, s'autoreenvia a totes les adreces que hi hagi a l'ordinador.

Feu-ho saber a tanta gent com pugueu!

A la recerca de la normalitat

2009-01-11T18:55:00.001+01:00

El darrer post que na Maite Salord ha penjat al seu bloc (maitesalord.cat), bloc que visito i comento sovint, parla del llibre "Quiet", de Màrius Serra.

Divendres, mentre llegia aquesta entrada, vaig començar a reflexionar sobre la repercussió que poden tenir els llibres ben escrits sobre la manera com la gent entén què significa tenir una discapacitat. Tot plegat ha derivat en una reflexió més àmplia de com, sota el meu punt de vista, la societat tracta les persones amb discapacitat, la visió que se'n té i com ens afecta.

La gent que em coneix, ja ho sabeu i els qui seguiu aquest bloc des de fa temps, estic convençuda que també: com diuen els llibres tècnics i els documents oficials, jo soc una persona amb discapacitat visual total de naixença, una noia cega, per a les persones.

La diferència entre jo i altres persones cegues, no pas totes, és que he tingut sempre molta sort, començant per l'àvia materna, de la qual parlo a "Un racó per a l'àvia", post que ha de tenir continuitat, passant pels pares, que van creure en la integració escolar quan no hi creia gairebé ningú, fins als i les mestres que m'han fet créixer i aprendre moltíssim, i els amics, molt pocs amb alguna discapacitat. Tot això no ho dic per posar-me mèrits, mai m'ha agradat fer-ho, si no per què em sap greu que aquesta sort de què parlo, no sigui compartida amb totes les persones discapacitades i, per tant, no sigui un fet normal.

Fa uns anys, en una entrevista que em van fer per a un treball universitari, em van fer la següent pregunta: La societat disminueix? No puc recordar la resposta d'aleshores, però ara, en tinc una de ben clara: sí, la societat disminueix.

Vull que quedi clar, d'entrada, que només puc parlar en nom meu, per què cada persona, amb una discapacitat o no, és única i, per tant, és molt possible que hi hagi molta gent que no comparteixi res del que dic.

Reprenent el fil del que exposava, sí, la societat disminueix. Disminueix quan, per exemple, t'adones que les persones que t'envolten en un moment determinat, canvien el to de veu i les paraules quan parlen amb tu: una persona cega és només això: no ha de ser necessàriament menys intel·ligent que els seus interlocutors, ni duu afegit a la seva discapacitat res que l'hagi convertit en algú amb una mentalitat de criatura petita.

La societat disminueix en el moment en el qual t'impedeix dur a terme coses que saps que pots fer, o així ho creus: és molt típic allò de "no ho pot fer per què no hi veu". Us sorprendrà saber, per exemple, que jo disfruto quan vaig a veure exposicions de pintura, si tinc la sort que m'hi acompanyi algú amb ganes de descriure les obres.

No hauria de sorprendre ningú que una persona invident estigui integrada socialment, que tingui opinions pròpies, que estigui disposada a moure's pel món sabent que té un 90 per cent de possivilitats de perdre's i, per tant, no arribar on s'havia proposat d'arribar, el fet que s'expressi amb normalitat oralment i escrita... I podria seguir i seguir posant exemples i la llista no s'acabaria mai.

Si arribéssim a aquesta fita, si el fet de tenir una discapacitat fos tant poc anormal com ser alt o baix, com tenir els ulls clars o foscos, si poguéssim trencar els molts tòpics que sembla que duguem adherits, aleshores estaríem parlant de normalitat, una normalitat que jo crec haver fet pal·lesa fins avui en aquest bloc on, per això mateix i de manera totalment inconscient, no havia dit mai directament que SOC CEGA, un fet que jo no visc com un problema, si no com una diferència.

Solidaritat amb Palestina

2009-01-10T10:00:00.001+01:00

Novament cal dir NO A LA GUERRA!

Avui, 10 de Gener, a les 5, manifestació a Barcelona, sortida de la Plaça Universitat.

No al Terrorisme d'Estat Israelià!

PASSA-HO!

Coses que parlen

2009-01-09T22:45:00.001+01:00

Actualment i majoritària, la casa d'una persona cega està plena de coses que parlen: des de l'ordinador al rellotge, passant per un termòmetre, unes balances de cuina, una rentadora... Dit d'una altra manera, és difícil trobar-hi algun aparell que no digui res, fins al punt que, alguna vegada, he tingut la temptació d'engegar-los tots a l'hora i escoltar la divertidíssima i més que surrealista conversa que mantindrien tots junts.

També al carrer, i això és molt d'agraïr, cada cop hi ha més serveis que parlen: ascensors, combois de Metro i tren, autobusos, no ens emocionéssim, que no ho fan pas tots i no sempre en l'ordre correcte de les parades!

Avui, però, la darrera cosa que parla que m'he trobat, m'ha donat un bon ensurt.

Anava a activar amb el seu comandament a distància un dels pocs semàfors adaptats que hi ha a Barcelona (aquests no parlen, només fan soroll) quan una veu sintètica s'ha posat a cridar amb un volum de veu considerablement alt. Per uns moments, he cregut que era un Bus Turístic, fet que podria ser possible ja que els veïns de determinades zones de la ciutat no tenim més remei que aguantar-ne les explicacions que dóna als turistes, certament, a ple pulmó...

Però no podia ser: a aquestes hores, ja no el fan córrer, que els turistes es refredarien, capaços com són d'enfilar-se a la part descoberta del behicle i passar fred per què, és clar, aquí sempre hi fa bon temps.

M'he aturat, doncs, a veure què nassos era allò que anunciava no sé què a crits... Era un venedor ambulant amb uns altaveus fora de la furgoneta? La Sagrada Família que havia decidit anunciar-se per tal que les cues de gent que hi vol entrar ocupin no tant sols la voravia si no també els carrils per als cotxes? No! El que s'havia posat a parlar era la parada d'autobusos! Increïble, però cert!

El sistema que hi han col·locat, pel que he vist, anuncia mitjantçant una veu sintètica tot allò que surt de forma visual a la pantalla que hi ha a l'esmentada parada, fet molt interessant i útil, però del qual, ningú no ens n'ha informat a les persones que el podem gaudir. De fet, encara no sé si l'he activat jo amb el mateix comandament dels semàfors, cosa que seria d'agraïr que fos així per als pobres veïns, o bé aquest enginy es passarà el dia pegant crits encara que cap invident no l'estigui utilitzant...

De moment, només hi ha misteri i desinformació.

L'any que els Reis van passar a l'Agost

2009-01-06T00:47:00.001+01:00

Va ser l'estiu del 2007:

Havíem quedat tota la família per anar a sopar junts, feia una calor irrespirable i a la porta del restaurant on volíem anar ja hi havia una bona cua.

Va arribar la meva germana amb els dos nens i, sense gairebé saludar ningú, va dir-me: "Mira què m'he trobat davant de casa, té!" I els meus braços van rebre un pes considerable damunt seu que sort que vaig tenir el reflex de contenir, per què, de no haver estat així, potser s'hauria produït una catàstrofe irremeiable.

El que m'acabava de donar era una bossa plena de discs de vinil que, sense cap mena d'escrúpol, algú havia llençat enmig del carrer.

Hi havia de tot, però alguns dels discs, eren realment joies per les quals, uns anys enrere, me n'havien arribat a demanar autèntiques animalades de diners: una primera edició d'un disc de Jacques Brel, un doble disc en directe de Deep Purple, alguns discs de Lluís Llach, alguns de música clàssica que, degut a la meva ignoráncia no puc identificar què són en concret... Hi havia discs sense funda, fundes buides... Això és un crim!

Aquella troballa va anar seguida de dues bosses més, també plenes majoritàriament de joies discogràfiques força mal cuidades que, amb el temps i molta paciència he anat arranjant. En total, en qüestió de dues o tres setmanes, la meva col·lecció de vinils, va augmentar en 86 discs nous.

La troballa em va fer pensar molt: De quí devien ser, aquelles joies? Potser algú les havia trobades en buidar un pis, o algú se n'havia desfet per què li duien mals records... Fins i tot vaig pensar de buscar una manera de posar-me en contacte amb la persona que estava deixant aquells tresors a mercè de tot el que pot comportar la intempèrie... I potser era algú que necessitava diners i ni s'havia parat a pensar que alguns dels vinils que estava llençant, no és que valguin molt, però si que et poden ajudar a acabar el mes...

Tenia ganes de parlar-ne per què, aquell, per a mí, va ser com un regal de Reis a mig estiu.

Contra la manipulació i la mentida, la ironia

2009-01-04T13:22:00.001+01:00

El text que us afegiré a continuació me'l va fer arribar fa uns dies un amic meu, que va col·laborar a la seva redacció.

La primera idea de l'escrit la va tenir un xicot madrileny amb dos dits de front en veure com Telemadrid escampava mentides i més mentides basades en el fet que, a Catalunya, els comerços tenien prohibbit retolar els seus establiments en castellà i, és clar, en com afectava aquesta suposada normativa als pobres turistes que no podien entendre els cartells en català.

La idea va anar creixent, amb aportacions d'uns i altres i hi havia la proposta d'enviar l'article a l'esmentat canal televisiu, idea que no sé si s'ha dut a terme.

El més gros, posem-nos seriosos un moment, és que hi ha gent que es creu totes les bestieses que veu a la caixa tonta. Aquí el teniu!

INCREÏBLE

En esta noticia de Telemadrid se quejan de que si te vas de vacaciones a la
costa catalana, los restaurantes se llaman 'El racó del Bon Menjar' y los
helados se llaman 'gelats' y los zumos se llaman 'sucs', y se quejan de que
esto sea así, y de que se indique así.
¡Qué fuerte, qué fuerte! Así que 'gelats'... ¡qué barbaridad!

¡¡En catalán helados no se dice 'helados', se dice 'gelats'!!

¡¡Dios, qué fuerteeeee... qué atropello, qué indignación!!

¿¿Pero cómo puede ser que en otro idioma no digan 'helados' igual que se dice en español?? menudo descubrimiento que acaban de hacer estos 'periodistas'
de TeleEspe,¿eh?)
Y encima la culpa de que se diga 'gelats' la tiene el gobierno catalán...que es el que está obligando a los catalanes a decir 'gelat' y entrepà de formatge',
pero qué fuerte!!!

Lo mejor de todo es el enfoque de la noticia: SE QUEJAN DE QUE AL ESTAR EN CATALÁN, LOS TURISTAS NO LO ENTIENDEN.

Y luego nos recuerdan que el turismo es muy importante para la economía española, para que pensemos que por culpa del catalán y el vasco toda España nos
vamos a arruinar...(Por cierto, no viene a cuento, pero ¿Sabéis que entre los mejores restaurantes del mundo, todos los españoles que hay son catalanes
o vascos?).

Vaya, vaya... así que en Telemadrid se quejan de que los guiris no entienden los letreritos de los bares.
Pero es que como todos sabemos, los ingleses y alemanes que vienen a emborracharse en las playas españolas tienen todos un doctorado en filología hispánica
y si estuviera en español lo entenderían... además de que un restaurante no se ve claramente que es un restaurante, y un puesto de helados tampoco se ve
claramente que es un puesto de helados... NO... no se ve. Es necesario que lo ponga un cartel, y además en español.
Yo es que vamos, cuando me enteré de que en la esquina de mi casa había un bar fue porque había un letrero que ponía 'bar', ya que lógicamente, cuando
vi el bar como tal no me di cuenta de que era un bar...

¿Qué debía de ser aquello tan raro con mesas y sillas y una barra y una terraza donde un señor servía cervezas y cafés? ¿Sería un puticlub al aire libre?
¿O una correduría de seguros? hummm... ¿Un bufete de abogados? ¿O quizás una obra de Gaudí en plan tirao? No, espera...¿Y si era una tienda del Barça?
¡O una sede de Esquerra Republicana de Catalunya! ¡Ahí, en medio de la calle, que la ven los niños! No... señores... ese sitio donde un camarero servía
tapas y bebidas... ¡¡era un bar!!
¡¡¡Quéeeee!!! ¿¿Un bar?? ¡¡¡Pues que pongan el letrero con la palabra BAR bien grande (y en español), que soy de Madrid y no me enteroooo!!

Volviendo al ejemplo del 'entrepà de formatge' (bocadillo de queso).No es por nada pero un francés y un italiano entienden perfectamente la palabra 'formatge',
porque en su idioma se dice igual. Lo que dudo que entiendan es 'queso'. ¿Es que Cataluña o Mallorca no tienen turistas franceses o italianos? Curiosamente,
en italiano 'helado' se dice 'gelato ' (muy parecido a 'gelat') y yo creo que es mucho más internacional escribirlo con G que con H (incluso en Japón existe
la palabra GELATO!!), ya que todo el mundo conoce el famosísimo 'gelato' italiano (menos en Madrid... allí por lo visto sólo comen membrillo).
Otra de las quejas de la noticia es que tardaron 'una semana' en enterarse de que en un sitio donde ponía 'FRUITA' vendían fruta. ¡Uffff! ¡30 años de vida
y 5 cursando una carrera para descifrar este increíble jeroglífico... FRUITA = FRUTA! Estos de Telemadrid... les cuesta, les cuesta...

Pero de nuevo lo más curioso... Insisten en que los extranjeros no lo entienden...¿Ah, no? ¡¡Pero si en inglés fruta es FRUIT !!

¡¡FRUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!

(Señores de Telemadrid: ¿notan ustedes el asombroso parecido con la palabra catalana FRUIIIIIITA? Está en la letrita 'i', por si su gran conocimiento de
idiomas no les permite percatarse de ello). Una cosa que muy poca gente sabe, y que no interesa que se sepa, es que el español es una lengua rara entre
todas las románicas porque el vocabulario se derivó de una forma muy diferente... por ejemplo: ventana se dice finestra en catalán, fênetre en francés,
fenestra en italiano... el español es el único en que derivó 'ventana'. Lo mismo pasa con 'dirección', en todas las lenguas románicas existen dos palabras:
una para referirse a la dirección en que algo se mueve (direcció, direction...) y otra para la dirección donde está algo, como una casa o una dirección
de e-mail (adreça, addresse, indirizzo)... El español es la única en que sólo derivó dirección. Y lo curioso es que gracias a que muchas palabras pasaron
del francés al inglés (liberty, transport, table), en inglés también existen dos palabras:'direction' y 'addresse' (¡qué curioso! ¡se parece al catalán
adreça y se pronuncia casi igual!).

El catalán es una puerta directa para comprender el francés, e indirecta para comprender mejor el inglés... y viceversa. Otro ejemplo: mesa.. en catalán
taula, en francés table... y en inglés también 'table'. Y otro: aceite... en catalán OLI, en italiano OLIO, en francés HUILE y en inglés OIL. Pero claro,
los de Telemadrid se quejarán si van a un bar en Barcelona y en las aceiteras pone OLI (en catalán) y no ACEITE, porque dirán que es que OLI los extranjeros
no lo entienden, pero aceite sí que lo entienden claro, claro...). Lo curioso es que en las aceiteras normalmente no pone NADA, porque todo el mundo sabe
distinguir el aceite del vinagre (supongo que en Madrid también...).

¡Ay, qué lengua tan difícil el catalán!

¡Que no se entiendeeee!

Volviendo a la noticia...

Es curioso que no se quejen de que en los autobuses tampoco ponga 'autobús', sino 'Transports Metropolitans de Barcelona'... porque claro, para saber que
eso es un autobús, hace falta que lleve un cartel bien grande que ponga 'AUTOBÚS' (en español), que si no, los madrileños no lo entienden y se piensan
que es un coche de bomberos... igual que una heladería, que si no pone bien grande 'HELADOS' se piensan que lo que están vendiendo son cacas de perro de
colorines. ¿Y ya les han pedido a los del McDonald's que pongan un letrero donde diga 'Hamburguesería' (en español)? A ver si un madrileño se va a pensar
que es una tienda de algo de Madonna...

Por cierto... en Cataluña y Mallorca muchos McDonald's tienen los menús en catalán... queja que también leí en otra noticia.¡Ay, qué dilema! ¿Cómo se dirá
BigMac en catalán? ¿Y Coca-Cola? ¿Y McFlurry? ¿McNuggets? ¿Y patatas? '¡¡Jo, tía, yo es cuando me la voy al McDonald's en Barcelona está el menú en catalán
y la digo, que no me la entiendo!!'

(Nota: patatas se dice patates, apuntáoslo que no se os olvide, no sea que luego no lo vayáis a entender).

Por lo visto llevan un par de años con este tipo de noticias dando a entender que moverse por Cataluña es imposible porque no se entera uno de nada... y
también difundiendo la idea de que 'te multan si pones el letrero en castellano', cuando la realidad es que los comercios pueden poner todas las lenguas
que quieran, sólo se les pide que también haya información disponible en catalán. Alguno no estará de acuerdo en que se obligue a poner la información
como mínimo en catalán (o el idioma que sea), ya que lo que debe primar es la libertad, si sólo quieren ponerlo en chino, pues en chino... Pero ese es
otro tema, y curiosamente, nunca lo han tratado en Telemadrid ni en ningún otro sitio. Ellos (y la Cope y muchos otros medios) sólo han tratado esta gran
mentira: 'Te multan por rotular en castellano'. Es decir: Está prohibido usar el castellano. ¿Cómo te van a multar por escribir algo en castellano? ¿Alguien
se lo cree? Sí: los tontos.

De todas formas, si un restaurante decide llamarse 'El racó del Bon menjar' y no 'Mesón Pepe' será porque quiere, ¿no? Pero claro, en Telemadrid se quejan
de que con ese nombre los turistas no entienden que ahí lo que se vende es comida ('menjar').Es curioso, porque la mitad de veces en mi vida que he comido
en un bar restaurante (en España, en Italia, en Japón, en Francia...), jamás me fijé cómo se llamaba...¡Simplemente vi que era un restaurante y entré!
Pero, no, los telemadriles quieren que se lo pongan ahí bien clarito en su idioma, así en plan Homer Simpson.

'ATENCIÓN: AQUÍ, COMIDA, PA JALAR, ¡ÑAM ÑAM!'

Por cierto, yo tengo una queja respecto a los bares de Madrid. He ido muchas veces, y me encanta ir a comer al MUSEO DEL JAMÓN. A pesar de su nombre, no
es un museo, es un bar-restaurante... Yo supongo que los madrileños, listos y cultos como son con sus musicales y sus museos y su Real Academia y esas
cosas, saben reconocer que un bar-restaurante es un bar-restaurante y no el Museo del Prado, por mucho que se llame 'museo' (de la misma manera que sabrán
que una heladería es una heladería aunque lo ponga en catalán, ¿o es que el sentido común se lo dejan en casa?). La cuestión es que en este Museo del Jamón,
al igual que en algunos bares de Madrid, vendían una cosa que ponían ahí en un letrero, y que yo nunca logré entender lo que era. Ellos se quejan del 'entrepà
de formatge' en un bar de pueblo catalán, porque no se entiende. Pues yo me quejo de otra cosa que tampoco entiendo, no en un bar de pueblo, sino por todo
el centro de la capital española.

La cosa que nunca logré entender en Madrid, por no estar rotulada en cristiano fue:

'PANTUMACA'

¿¿¡¡ QUÉ COÑO ES PANTUMACA !!??
¿¿ES UNA PALABRA DEL DIALECTO MADRILEÑO??
¡¡¡¡ QUE ROTULEN EN ESPAÑOL, POR FAVOR !!!!
PD: Esto es una crítica sarcástica a Telemadrid y a la gente rancia que aún no se ha enterado de que en España (como en muchos países) se hablan varios
idiomas y es algo perfectamente normal. NO es una crítica a los madrileños (entre otras cosas porque tengo amigos que lo son) ni tampoco es una crítica
a su maravillosa ciudad.

ESTO SI ES UNA CRITICA A LA INMENSA MAYORÍA DE MEDIOS DE COMUNICACIÓN QUE HAY REPARTIDAS POR TODA ESPAÑA, POR SOLTAR SANDECES SIN HABERSE DOCUMENTADO ANTES.

Els pensaments, quan surten lliures 4

2008-12-31T17:08:00.001+01:00

Un any que s'acaba i un que comença, ple de desitjos, de perspectives, ple d'aneu a saber què.

I és que les persones som especialistes en desitjos, no ens enganyem, tothom en té, i és potser gràcies a això, el fet de desitjar, que moltes vegades seguim endavant encara que no en tinguem ganes, encara que ens costi.

Jo, com molta gent, podria dir que tinc un Doctorat en desitjos incomplerts, que van formant una mena de caramull de pensaments que es queden al magatzem de les idees i que, per exemple ara, em serveixen per escriure aquest post, com altres vegades m'han servit per escriure poemes.

Res, només espero que tots plegats, aquest any, tinguem un suspens col·lectiu en dessitjos incomplerts i un bon Doctorat en desitjos assolits... Això no deixa de ser un desig.

Molt bon any nou!!!!

Els pensaments, quan surten lliures 3

2008-12-24T18:00:00.001+01:00

No entenc aquesta buidor, o potser és que és tant fàcil saber-ne la causa que no la vull reconèixer, per què em fa mal el simple fet de saber què la provoca, i avui, justament avui, que és la Nit de Nadal.

Soc d'aquella mena de persones que celebrem el Nadal per tradició, només per veure, potser, l'alegria dels nebots en obrir els regals que els ha dut el Pare Noel, o com es sorprenen en veure que un tronc de fusta és capaç de cagar llaminadures després d'escalfar-lo a cops de bastó... Per què la canalla és així, capaç de fer tornar alegria qualsevol situació i, aleshores, després del sopar, em toca a mí explicar-los una bona història mentre es fan els preparatius, una història que els abstregui de l'entorn que s'afanya a preparar-ho tot. Sempre ho faig de molt bon grat: m'encanta contar rondalles i cantar amb els nens, fer que s'ho passin d'allò més bé, però aquest any, no en tinc ganes.

És clar, podria optar per no anar-hi i quedar-me a casa, sempre he pensat que, al cap i a la fi, som cadascun de nosaltres els qui assumim les conseqüències d'allò que decidim i que, sempre, malgrat tot, tenim l'opció de triar: no em val allò de "és que ho vaig fer per què m'ho havien manat", penso que és l'excusa perfecte per tal de no pensar, per comportar-se com un titella, però potser per això, pel fet que soc capaç de pensar quines serien les conseqüències d'aquesta decisió, hi aniré.

Hi aniré i faré veure, com una maleïda hipòcrita que ahir no va passar res, que tots som feliços, fins i tot jo, que, ara mateix, no puc evitar que em vinguin ganes de plorar. Hi aniré i, com una idiota, distreuré els petits encara que ningú tingui el detall de valorar-ho, per a ells, només hi aniré per a ells, per ningú més.

A l'equip de música hi sona un vinil, un disc de la Joan Baez crec que poc conegut i que, imagino, deu tenir força anys. És un disc de nadales força curiós i que, no és que m'agradi massa, però intentava que em donés una mica d'allò que alguns en diuen esperit nadalenc, però aquest any no, aquest any, sentir la seva versió del Cant dels Ocells, encara m'ha fet apagar més... No sé com ho faré, però no vull que els nens em vegin així.

Només desitjo, i ho faig de tot cor, que el vostre Nadal, o solstici d'ivern, o dies extra de festa, o festa del consumisme, o el vostre... El que sigui, estigui molt més ple d'alegria que el meu.

Us ho desitjo de tot cor: Bon Nadal.

La societat civil mallorquina novament en marxa

2008-12-14T14:05:00.001+01:00

Fa unes setmanes, des d'aquest mateix bloc, criticava amb duresa la passivitat amb la qual la societat civil de Mallorca havia renunciat a criticar l'engany de les forces polítiques d'esquerres. Mequivocava i rectificar és de savis:

el 26 de Novembre es va crear la plataforma GENT ACTIVA, col·lectiu del qual he tingut notícia fa un parell o tres de dies, que pretén dinamitzar de nou la política de l'illa. Afegeixo a continuació l'escrit de la seva presentació que podeu trobar al seu bloc: vagi per endavant el meu suport!!

PRESENTACIÓ PÚBLICA

gentactiva | 26 Novembre, 2008 21:13

Avui dia 26 de novembre, s'ha constituït a Inca, la plataforma GENT ACTIVA, un collectiu de persones provinents de diferents moviments socials, decebuts
amb les polítiques i actuacions dels partits progressistes de Mallorca. L'objectiu d'aquest grup es incidir en la vida política dels nostres pobles i ciutats,
intentant dur a terme vertaderes polítiques d'esquerres, per tal de construir unes viles més lliures, justes, solidàries i sostenibles.

GENT ACTIVA, sorgeix després de dos anys del Govern Autonòmic de "Centre-Esquerra". Hem constatat que el PSOE, PSM-EN, EU, EV i ERC han renunciant a realitzar
unes vertaderes polítiques d'esquerres. GENT ACTIVA neix amb una voluntat de representar a aquests ciutadans i ciutadanes que volen aturar la destrucció
del territori, acabar amb les desigualtats socials i aconseguir una societat més arrelada i lliure. A l'hora que creuen que altre forma de fer política
és possible.

Amb aquest objectiu realitzarem tot un seguit de reunions, la propera el pròxim gener a Lloseta, on debatrem quines son les millors eines per assolir aquests
objectius. Com a primera passa, hem posat en marxa un blog d'internet, on tothom que vulgui podrà conèixer les nostres activitats i fer les seves aportacions:
gentactiva.balearweb.net i una direcció de correu electrònic: gentactiva@gmail.com

Magnífic Maig, freda tardor.: un homenatge molt sentit

2008-11-30T18:34:00.001+01:00

El mes de Maig de l'any passat començà per a mí d'una manera ben especial, com si la meva vida hagués decidit capgirar-se del tot per transformar-se en quelcom molt mès interessant. Ho sabia des de feia unes setmaness: Al-Mayurqa, un dels meus grups preferits, actuaven a Vila-Seca, Tarragona, el 5 de Maig. Era dissabte i, per tant, si hi volia anar, de poder, podia fer-ho, una altra cosa era que m'atrevís a fer el que no havia fet mai tota sola: agafar el tren a Barcelona, no sabia ni quin havia d'agafar, arribar a un poble que no coneixia de res, buscar la plaça on es feia la ballada i, és clar, després, tornar: m'hi vaig atrevir, per nassos, els meus.

Després de preguntar molt i que em fessin donar unes quantes voltes, vaig aconseguir arribar a lloc, els problemes van venir a l'hora de marxar: em vaig alçar de la cadira, vaig desplegar el bastó i vaig començar a preguntar a la gent com s'anava fins a l'estació del tren. No ho sé, ni idea... Vàsicament, aquestes eren les respostes de tothom,fins que a algú se li va ocórrer demanar ajut a un policia municipal que era a la plaça

Després de cosir-me a preguntes, que com era que anava tota sola, que com havia pogut arribar fins allà... Finalment, va avisar un cotxe patrulla i em van dur a l'estació.

El dia següent, Al-Mayurqa tornaven a actuar, aquest cop a Barcelona, a la Casa de Menorca i, com no podia ser d'una altra manera, hi vaig anar i va ser allà on vaig conèixer en Toni Roig, que va venir a presentar-se amb la resta del grup: jo no hi havia donat més importància, però, és clar, la meva desaparició de la plaça dalt d'un cotxe policial el dia avans, no havia pogut passar desapercebuda.

Aquell mateix dia, parlant amb gent que hi havia a la ballada i que jo no coneixia de res, vaig descobrir que a la Casa de Menorca s'hi feien tallers de ball de bot i soposo que de la mateixa embranzida que duia del que havia aconseguit fer el dia avans, vaig decidir que havia de probar d'aprendre a ballar. Així, podríem dir que, ara, sé ballar boleros, amb certa dificultat, tot s'ha de dir, i algun pas de jota, gràcies a aquell concert d'Al-Mayurqa.

El mes de Juliol tornaven a actuar, aquest cop, a Prats de Lluçanès, prop de Vic... Però és que el dia següent hi havia una ballada de Musica Nostra a Roda de Ter, allà mateix! No, per problemes familiars i econòmics, no em podia permetre el luxe de passar dos dies fora de casa, la ballada d'Al-Mayurqa era a la nit i la gent que hi anava en cotxe, es quedaven a dormir allà, no podia triar i em penediré tota la vida del que vaig pensar: "De concerts d'Al-Mayurqa, n'hi haurà molts més...! Si Ho hagués sabut!...

1 D'Octubre. La venta de cupons, feina a la qual em dedico els matins, havia estat ensopida, d'un ensopiment estrany i vaig pensar que potser ho feia la meva cara de son: no havia dormit gens bé i no n'hi havia cap causa aparent, o potser és que ho presentia sense saber-ho... Això no ho sabré mai. Finalment, a les notícies de Ràdio Nacional a les Balears, que agafo per Ona Mitja, ho deien: Toni Roig havia mort el dia avans, 30 de Setembre.

Recollir els cupons, els diners, tancar, anar-me'n a dinar a casa dels pares... Sé que ho vaig fer, però no pensava en el que feia, no podia, només podia pensar que tot era injust, molt injust... I nomès tres dies després, la mateixa emissora em donava una altra mala notícia: la traïció del gobern d'esquerres a tothom que els havia donat el seu vot per, entre d'altres coses, aturar la construcció de l'hospital de referència a Son Espases... Ràbia, vaig sentir ràbia i fàstig, fàstig per aquells a qui, de ben segur, en Toni Roig, amb tot allò que havia dit a les ballades, havia ajudat a pujar al poder i ara se'n mofaven, mentre s'omplien la boca de bones paraules i seguien amb la comèdia... Hipòcrites! I ràbia pel fet que en Toni Roig ja no hi podia dir la seva... I jo, què hi podia fer, jo? Jo només podia escriure, que és la meva manera de treure allò que penso, que sento... De tot plegat, uns dies després, en va sortir el poema que afegeixo al final d'aquest post.

M'hauria agradat que aquest article sortís publicat el 30 de Setembre, però aquest bloc encara no existia.

Avui fa un any, Al-Mayurqa homenatjaven en Toni Roig al Palau de la Música, en el que hauria hagut de ser la presentació del darrer disc del grup, TEMPS DE REVOLTA. Algú em va fer notar, després del concert, que no havia dit res en tota l'estona. No, no havia dit res, no podia dir res, per que, potser, va ser aleshores que em vaig adonar de la realitat del que estava succeïnt.

Aquella nit, em vaig fer una promesa: des d'aleshores, no callaria res del que pensés, no m'han pogut ni em podran fer callar mai.

QUAN LA MORT ES FA RÀBIA

Era dilluns, i ahir te n'anares

I quedava mes sola i orfe

Aquesta terra banyada...

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer, encara.

Voldria trobar, en algun lloc,

La teva força incansable,

La teva increïble coherència

D'idees, fets i paraules,

aquella valentia indomable,

La revel·lia obstinada

De qui mai dóna per perduda una batalla.

Que té aquesta terra nostra

Que congria traïdors?

Això escrivies i cantaves

I no podrem dir mai si, sabent-ho,

El futur endevinaves:

Car traïdors són, els qui ara manen,

Que compraren amb mentides

Els vots de la gent

Que amb menyspreu utilitzaren.

No, no s'ha acabat, la lluita,

No s'ha acabat, encara:

Cal reemprendre-la amb mes força,

Amb mes valentia i coratge.

No ens fareu callar,

Per darrer cop cantares

I alçares el puny valent,

Signe d'idees insubornables.

No ens fareu callar,

Dic jo ara

I sento dins meu la teva força

Per seguir lluitant,

Lluitant contra l'estafa...

Descansa en la lluita, Toni Roig,

Que el Temps de Revolta encara no s'acaba:

Que avui tot just comença,

Tot just comença ara

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer Encara.

Un racó per a l'àvia 1

2008-11-26T23:12:00.001+01:00

Què hi ha dins del teu cap?

Et recordo vital,

plena d'idees,

d'invents per distreure'm...

Era l'estiu i jo, ben petita

jugava segura de la teva vigilància.

Què hi ha dins del teu cap?

Passaven els anys

i tu et feies gran

i ningú se n'adonava:

un petit oblit,

un lapsus de llenguatge...

Què hi ha dins del teu cap?

Ara, els papers han canviat:

ara ets tu, la nena que cal vigilar

com si el teu cap,

cansat de pensar,

hagués decidit

marxar de vacances.

Quan vaig escriure aquest poema, la meva àvia materna vivia amb els meus pares des de feia temps, just des del moment en el qual dues embòlies seguides varen fer-nos adonar del que, segurament, algú de fora hauria vist molt avans: el seu cap havia anat deixant de funcionar correctament poc a poc... Dies d'hospitals, de proves i més proves, i, finalment, un diagnòstic: no, no era Alzheimer, el que li estava esborrant la memòria: era una simple demència senil provocada per microembòlies, però, pel cas, ve a ser el mateix, amb la diferència que, amb la primera malaltia, hauria obtingut moltes més atencions i ajuts i en canvi, en no estar diagnosticada com a malalta d'Alzheimer, la feina ha estat nostra per tal que pugués beneficiar-se d'ajuts per tenir una qualitat de vida digna per a ella i per als quí l'envoltem, ajuts que no han acabat d'arribar mai com seria desitjable.

Després de barellar-nos molt, li van donar una plaça en una clínica concertada a l'espera d'aconseguir lloc a una residència pública.

Anar-la a veure allà era indignar-se cada dia: veure com tenien els pacients literalment aparcats al llit, en comptes d'estimular-los, veure la passivitat i la fredor amb la qual la tractaven, veure-la plorar dia sí dia també... Finalment, cansats d'esperar plaça pública, vam decidir que, fos com fos, l'havíem de treure d'allà. Ara viu a una residència prop de Granollers, on va nèixer, una torreta amb jardí, on els diumenges a la tarda els fan fer activitats... Veure-la feliç no té preu, però per pagar aquest centre, la seva penció mínima no arriba ni a la meitat del que costa. Per quan els ajuts? Ni idea, però com a mínim, ara, quan la vaig a veure només m'he de preguntar si em coneixerà, per què, almenys, aquí, sempre riu i diu "estic molt bé, a casa meva..."

Feia temps que tenia ganes de parlar-ne, de l'àvia, sobretot per què, si he arribat on he arribat, si el fet de no veure-hi per a mí no és cap problema, en definitiva, si soc qui soc, és en gran mesura, gràcies a ella, que em va pujar mentre els pares treballaven, va ser ella qui, amb sis anys, em va fer enfilar no recordo damunt de què i em va ensenyar a rentar plats, va ser ella qui va aprendre el sistema Braille per ajudar-me a fer els deures... Per sort per a mí, amb ella no s'hi valia allò tant tìpic de... "ai, la nena, com que és cega, pobreta..." No, per a ella tot això eren romanços i jo me n'alegro.

Penso que es mereixia el seu racó al meu bloc, un racó on, de tant en tant, hi penjaré alguna de les històries que m'havia explicat, potser alguna anègdota... Ben bé no ho sé... De moment, ja la coneixeu una mica.

Dial radiofònic, o caos?

2008-11-20T22:52:00.001+01:00

Un dels meus entreteniments preferits per perdre el temps, és agafar un aparell de ràdio, amb una antena perfeccionada, tot s'ha de dir, i dedicar-me a buscar emissores sorprenents, locals, emissions que apareixen i desapareixen com per art d'encantament...

Feia molt de temps que no hi dedicava massa estona ni atenció: tinc massa coses a fer i poc temps per perdre, però avui, un canvi de plans d'última hora m'ha deixat la tarda lliure, que he aprofitat en gran part per descansar i, durant una bona estona, per analitzar detalladament el dial Barceloní de freqüència Modulada, tot esperant trobar-m'hi alguna sorpresa agradable, com ara alguna freqüència d'alguna emissora local on sonava música de bona qualitat retornada als seus usuaris: res d'això.

He contat, en total, 64 punts d'emissió, alguns dels quals, ocupats per una mateixa emissora, és a dir, que mentre hi ha emissores locals que no poden tenir un lloc al dial, es veu que deuen molestar, n'hi ha d'altres que necessiten tenir més d'una fre´qüència per a elles. D'aquestes 64 emissores, n'he pogut contar 9 de caràcter llatinoamericà, 3 evangèliques,una curiosíssima emissora del catolicisme més ranci, 5 dedicades exclusivament a la música en castellà (flamenc, rumba, etc.), 3 emissores lliures que conec de fa molt de temps i la resta, es reparteix entre radiofórmules musicals molt comercials i les grans cadenes radiofòniques, on incloc les emissores de l'estat espanyol i les públiques catalanes.

Em sembla increïble que, amb tanta amplitut de freqüències, hi hagi tant poca barietat, no poder trobar una emissora on escoltar música tradicional, per exemple, entri dins de la normalitat, haver de constatar que, per a alguns col·lectius sigui tant fàcil aconseguir una llicència,o dues, o, fins i tot tres, mentre que a d'altres, se'ls nega un sol punt del dial amb l'excusa que són emissores petites, o que no tenen prou qualitat.

Un darrer apunt per fer reflexionar: no he sentit ni una sola cançó en català en tota l'estona que he remenat el dial.

Els pensaments, quan surten lliures 2

2008-11-15T01:21:00.000+01:00

Un petit record neix fet espurna

una petita guspira suau, molt suau:

un so, una olor, una imatge...

Neix i s'allotja

en el racó més profund de l'ànima.

Fa arrels, branques: t'invaeix.

L'espurna, aquella petita espurna,

s'ha convertit en arbre,

un arbre d'enyor que ara

necessita sortir i expressar-se

i brolla fet una llàgrima.

Fa temps vaig escriure aquest poema i tenia ganes de compartir-lo amb tothom que tingui ganes de llegir-lo... I, per què no, comentar-lo!

No, el que sento avui no és tant bèstia com aquell dia: recordo que era a casa, que feia pocs mesos que havia estat a Ciutadella i que n'enyorava moltes, moltíssimes coses, i que, de bona gana, ho hauria deixat tot plantat i me n'hi hauria entornat per quedar-m'hi.

No puc recordar si va ser l'olor gairebé imperceptible dels pins d'un parc de prop de casa, els crits de les gavines, o la memòria que em va dur algun so directament al més conscient dels conscients, però hi va haver alguna cosa que em va fer desesperar d'enyor.

D'aquell sentiment, d'aquella ràbia pel fet de no poder-me escapar de la presó que per a mí suposa aquesta ciutat d'autòmates i, sobretot, del fet de saber que, ningú del meu entorn més proper no em podria entendre, va néixer aquest poema.

He arribat a casa fa ben poca estona. Al carrer, l'ambient és una mica humit i, tot i que sembli mentida, encara hi ha algú en aquesta ciutat que té una llar de foc... I l'encén!

Si, el carrer fa olor de fum de fusta cremada, de llenya... De poble, i això em fa sentir feliç. M'hi fa sentir a l'hora que em fa enyorar, em fa enyorar tantes coses, situacions i llocs, que la llista seria massa llarga per estampar-la en aquestes ratlles... La primera que m'ha vingut al cap... Ja falta menys per què arribin els Foguerons de Sant Antoni de Sa Pobla al barri de Gràcia!

Ens afecta a tots!

2008-11-08T00:36:00.000+01:00

Extret de pobler.balearweb.net, el bloc de l'escriptor Miquel López Crespí:

Manifestació 15-N: Crisi?...Que la paguin els bancs!

Omplim els carrers de Palma! Plaça Espanya, 17h.

Fa més d'un any que l'economia financera-especulativa global s'està desplomant. Va començar amb la crisi de les subprime als Estats Units i s'ha escampat
a tot el planeta, esdevenint una crisi urbana, social, alimentària, energètica, ecològica.... En definitiva, una crisi del capitalisme neoliberal i sobretot,
una crisi sistèmica i estructural, que malgrat els intents no s'arregla ni amb injeccions de liquidesa.

I mentre salvar de la crisi als bancs d'Estats Units ha costat 700.000 milions de dòlars, i el govern de l'estat espanyol ha avalat la banca amb 100.000
milions d'euros, es precaritza cada vegada més el treball i la vida. S'aproven noves directives europees perquè treballem una jornada de 65 hores, per
reprimir i expulsar treballadors immigrants ("Directiva de la Vergonya") o per privatitzar i deslocalitzar els serveis públics (Directiva Bolkestein) mentre
es van perdent milers de llocs de treball cada dia. L'atur s'enfila, com ho feren els preus dels habitatges, que ara tampoc podem pagar.

El 15 de novembre es reuneixen a Washington els "líders mundials per a preparar un nou pla per la crisi", un pla per a decidir com ens faran pagar una crisi
que ells han creat. El G-20 ha de 'refundar al capitalisme' perquè, fins i tot, ells mateixos assumeixen que aquesta crisi no té volta enrere.

Els moviments socials ja varem sortir al carrer per exigir el dret a l'habitatge digne i denunciar la bombolla especulativa i, ara que es punxa, ens n'hem
de fer càrrec la gent treballadora?

El 15-N tornam a sortir al carrer a totes les ciutats d'arreu del planeta en resposta a la cimera del G-20 a Washington. No volem una 'refundació del capitalisme',
altres crisis ja han demostrat que no funciona. No volem seguir socialitzant les pèrdues i que esprivatitzin els guanys.

La crisi?... que la paguin els bancs!

Si t'has quedat sense feina, si no pots pagar la hipoteca, si no arribes a final de mes, si només tens temps per treballar, si la vida precària t'ofega....
Afegeix-te a l'Assemblea de Moviments Anticapitalistes. El 15-N només és el punt de partida d'un nou escenari de lluita. Sortim al carrer!

Passa-ho! Tradueix-lo! Adapta-ho! i que tremoli la banca.

Ciutat de Mallorca, 15 novembre de 2008

Assemblea de Moviments Anticapitalistes

No creieu que val la pena intentar-ho? Raons no en falten!

De professió Traïdors-mentiders, amb el consentiment del poble

2008-10-26T18:59:00.001+01:00

Fa poc més d'un any, el Govern suposadament d'esquerres de les Illes Balears, feia seu, sense cap mena d'escrúpol, el projecte estrella de la legislatura anterior del Partit Popular: la construcció de l'hospital de referència a la finca de Son Espases, una decisió que, a parer meu, trencava tots els valors del que, com deia en un post anterior, alguns en diuen democràcia, donat que, suposadament, el poble els havia donat suport a les urnes per canviar una situació del tot insostenible.

Dos mesos després, concretament l'1 de Desembre, durant un debat que tingué lloc a la Casa de Menorca de Barcelona, el conseller que defensava la postura del govern, afirmava, malgrat totes les evidències que el que deia era falç, que no hi hauria segon cinturó. Doncs bé, ja el tenim aquí!

Potser és cert que no serà ben bé com s'havia projectat, bé, això m'imagino, ja que, d'informació sobre tot plegat, no n'he pogut trobar gaire i això és, per damunt de tot, el que em sap més greu: em fa ràbia veure com el poble es cansa tant ràpid de lluitar, em fa ràbia que es deixi tot en mans d'uns polítics que, l'única cosa que han fet, ha estat traïr als seus electors i, sobretot, haver de veure amb impotència, que sembla que a les esquerres se'ls pot perdonar tot, que ara que són al poder, cal callar i riure'ls les gràcies... Ho hauríem permès, això, amb un govern de dretes?

A tall d'exemple del que veig que està passant i de la poca mobilització del poble, que sembla que s'hagi adormit, faré esment a tres mostres claríssimes del que dic:

1. En primer lloc, la plana web de la plataforma Salvem la Real (www.salvemlareal.org), que es va morint poc a poc: primer fou el fòrum, que el moderador va decidir tancar, amb bon criteri, tot s'ha de dir, ja que, a les darreres setmanes del seu funcionament, l'activitat hi era gairebé nul·la. Ara, quan s'hi entra, el panorama és dessolador: L'apartat de notícies ha donat pas a una mena de codi que no se sap què vol dir, n'ha desaparegut el calendari, l'apartat d'agraïments no sé els mesos que fa que està en construcció... La Unió Europea dessideix investigar la perillositat de la construcció de l'hospital damunt la llera d'un riu i no s'hi fa cap menció!!... Increïble...

2. El link rectifiqueu.balearweb.net, lloc on s'aplegaven -i soposo que s'apleguen- diversos blocs contraris a la construcció de l'hospital a Son Espases, no s'actualitza des del 5 de Maig d'aquest any... No crec que sigui pel fet que no hi hagi res a dir!

3. El darrer exemple, potser el que més m'ha decebut pel fet que en aquest tema hi ha notícies recents, és el lloc web de la plataforma No al Segon Cinturó (www.noalcinturo.org): Hi vaig entrar fa dos dies i la meva sorpresa va ser trobar-m'hi un casino virtual en anglès quan jo buscava informació de primera mà per tal que aquest article contingués dades tant fiables i vertaderes com fos possible.

Quina mena de droga ha fet servir l'esquerra per fer oblidar al poble que No Havia De Callar? Potser va siguent hora d'ignorar la classe política i que la gent s'organitzi pel seu compte, però si el que acabo de dir és totalment utòpic, encara s'hi torna més amb el panorama social que tenim de fons.

Ho he sentit dir i ho he vist escrit un munt de vegades: "Qui estima Mallorca no la destrueix!" Jo hi afegiria: I lluita per tal que d'altres no ho facin!... Quin futur ens espera?

Els pensaments, quan surten lliures 1

2008-10-18T01:38:00.001+02:00

Silenci. Avui a casa meva hi ha silenci i és estrany: normalment, sempre hi sona música, és el que té el fet de col·leccionar-ne: ara un disc de binil que fa massa que no sona i cal que ho faci per treure-li la pols, ara una cinta de cassette que ja no recordava que tenia però que es faria malbé si no es pogués moure de tant en tant, ara un CD que em ve de gust escoltar... Avui no. Avui fins i tot he sopat en silenci.

I és que hi ha dies que es tornen feixucs i tristos sense cap motiu aparent, o potser que s'hi tornen per massa coses que s'ajunten i no saps dir quina és la que ha provocat aquest estat d'apatia i fatiga mental, una fatiga, però, que no m'ha fet oblidar que tenia pendent escriure una mica al bloc que, per manca de temps, no aprofito tant com voldria; m'ho havia promès: avui havia d'escriure.

Tenia pensat un article menys personal, amb moltes més coses importants a dir, però no puc: tinc el cap massa espès per posar-me a parlar de segons què...

A fora, al carrer, fa una estona hi plovia. Reconec que és necessària, però no m'agrada, la pluja: més aviat m'entristeix i em fa posar de mala llet i em fa pensar que, si fóssim a l'estiu, potser m'hauria sortit un escrit més amable, per que, potser, hauria nascut a la terrassa del pis, envoltat de música, segurament folk, i, potser, si fos de dia, amb algun crit d'alguna de les gavines que han decidit deixar la mar per tornar-se urbanites, aquests crits que a mí em transporten fora de la bogeria de Barcelona, aquesta ciutat aparador que cada dia m'agrada menys i que cada ccop tinc més ganes d'avandonar...

Aquesta darrera reflexió m'ha fet recordar un poema que vaig escriure fa un parell d'anys i que, per acabar l'article d'avui, us l'afegeixo a continuació... Que el disfruteu, lectors:

Visca la imaginació!

si, si, imaginar

per què em salva de la vida:

una terrassa esfaltada

pot esdevenir, de sobte,

un paradís marítim:

el renou de cotxes del carrer

pot ésser, per què no,

el so d'un vaixell

que entra al port,

o les mateixes ones de la mar...

I les gavines?

oh, si, les gavines!

que volin, que volin ben prop meu,

que cridin ben fort,

almenys, elles són reals,

reals com el sol que m'escalfa...

Ja soc lluny, molt lluny

i no voldria tornar.

Una contradicciò més del sistema "democràtic"

2008-10-12T00:44:00.001+02:00

Ho vaig sentir divendres al matí i em vaig quedar perplexa: el Govern Central autoritza una manifestació feixista aquest diumenge, Día de la Ispanidad, a Tarragona.

Que quedi clar, d'entrada, que estic en contra de qualsevol mena d'expressió mitjantçant la violència, però trobo si més no curiós que, per una vanda s'il·legalitzin partits polítics en nom de la democràcia i de l'altra, es permeti que persones i entitats que se sap del cert que són totalment antidemocràtiques, es manifestin i facin els seus homenatges amb total llibertat i impunitat.

Sé que no diré res de nou, però em ve de gust dir-ho: la justícia potser té les mateixes lleis per a tothom, però aquestes, s'apliquen damunt les persones segons el seu signe polític o el grau d'incomoditat que suposin per als qui les han d'aplicar... D'això, alguns, en diuen democràcia, jo en dic bergonya.

Què us puc dir?

2008-10-06T21:58:00.002+02:00

Fa força temps que desitjava tenir un blog, però l'accessivilitat de la xarxa és com és... No ens enganyem. Finalment, amb l'ajut de terceres persones que en saben molt més que jo, avui, tot just fa una estona, ja puc dir que tinc un blog!!

Per què avui? Per què no fa un any, o potser demà? Doncs, la veritat, no ho sé, només sé que volia dir moltes coses, que tinc ganes d'explicar moltes coses, ganes d'opinar sobre temes que jo considero importants, de fer-vos de tant en tant algun regal poètic... I ara, ara que ja tinc el blog, ara que tinc l'oportunitat d'escriure-hi tot allò que he guardat per a l'ocasió, no sé per on començar...

Crec que, avui, per ser el primer article, més val que ho deixem aquí: si tinc temps, demà m'hi poso de debò!